“Aquesta nit que s’abriga darrere les cortinetes amb una foscor pàl·lida, gairebé nocturna, ondulant i misteriosa com l’oceà, jo t’escric amb els dits dòcils, picant sobre els petits ossos del vell piano que em va deixar en merescuda herència Madame Marguerite. Imposada com la lluna al cel negre hi ha la teva absència, amor meu, tan present i empipadora que em fa tremolar de set i de desig. Maleïda set i beneïda set! Potser és per culpa d’aquestes mans esbojarrades, perdudes del tot i poc arraigades al món dels vius, que toquen cada vegada més submises versos en clau de tristor (...). I tu, Tate, estimada companyia, que reposes la teva mirada de carn artificial al damunt d’aquesta desídia..., ¿on és l’horitzó dels teus ulls, el desig de la teva boca o la picardia del teu cos? ¿On és la teva il·lusió? Em preguntes si no ets prou present en aquesta casa i si no ets prou per a mi, i jo et contesto una i mil vegades que no, absolutament no, no i sempre no. Pobre robot, ni alegre ni trist. Pobra criatura, tan perfecta i tan imperfecta alhora, pobra d’ella que viu sense il·lusions! (Tate activa la seva emotivitat artificial i plora en silenci). I així va passant aquesta nit imposada, cadascú a la seva manera, sobrevivint gràcies a les nostres estimades afliccions, mentre seguim oscil·lants i a la deriva, oceà nit endins, amb les nocturnes de Chopin” (Vivir sin nubes, L.G.M.).

Quan fa uns dies vaig sentir la notícia sobre l’última actualització del RoboHom, el primer telèfon cel·lular-robot, que camina i balla, a més de les seves funcions principals i realment útils, això és, facilitar la vida quotidiana a les persones, em vaig posar a pensar en fred. A mi la cosa no em fa tanta gràcia. Robots humanoides escombradors, netejadors, de rescat, per a la cura del medi ambient, vigilants del pati escolar, o per ajudar malats i gent gran. Val, és perfecte, sí, però a part de la idea romàntica i cinèfila que tenim, ¿què guanyarem amb aquests homínids artificials a la llarga? ¿I què es perdrà? ¿Ho posem a una balança? ¿Els pros i els contres?

Es destaca el servei de companyia a les persones com una gran qualitat del robot-mòbil. Estic trasbalsada. Penso: ¿som 7.000 milions d’habitants a la terra i no trobem qui sigui capaç d’estar al nostre costat? Sento pena per la humanitat. Se segueix invertint quantitats astronòmiques en aquestes pobres ànimes sense ànima, que s’intentaran imposar com els nous models d’ordinador d’última generació en un futur no molt llunyà, quan aquí la gent de carn i ossos, a la recerca d’un futur sense patiments, moren ofegats a les negres aigües de la impotència i del silenci. ¿Què serà d’aquesta futura humanitat, ara addicta a unes màquines, ancestres de la diabòlica meravella que ha de venir?

“No hi ha amics, perquè l’amistat tal com la coneixíem ja és una afectivitat exhaurida, no existeix la fraternitat per la manca de costum, ni la llengua escrita, que és avui en dia una ciència morta. Les persones són músties per falta d’ús. Tate, agafa’m la mà... Vull morir.”