Jo faig el que vull

Fa dies que volia escriure sobre un concepte que està molt de moda darrerament i del qual qui més qui menys s’omple la boca utilitzant-lo cap a un sentit o cap a un altre: llibertat. Em feia respecte dedicar-li un article perquè ni soc filòsof ni tinc massa clar, de fet, de què es tracta. Per això anava donant llargues a la idea. Però aquest matí, consultant les xarxes socials, he vist que un amic meu, ell sí filòsof, havia penjat una frase de Nietzsche que deia que només hi ha un dret humà bàsic, el dret de fer el que et vingui de gust. Però que amb aquell dret, ve també l’únic deure humà, el d’acceptar les conseqüències. Després de llegir el post m’he quedat rumiant i, entre línies, he identificat també el concepte de llibertat. Ho he interpretat com un senyal i ara escric, per fi, aquell article que em feia mandra. Aviso, però que no serà un escrit filosòfic, ho sento Richard, sinó una simple anàlisi del concepte, en relació amb certs esdeveniments que estan succeint a casa nostra.
Deia que aquest concepte està tristament de moda, ara que alguns apel·len a la seva llibertat per no vacunar-se contra la Covid-19. Cert és que estan en tot el seu dret de no fer-ho pel sol fet de ser éssers humans. La seva llibertat és tan legítima com la de qui decideix fer-ho. Ara bé, està demostrat que els vaccins, tot i no ser infal·libles, han reduït moltíssim la mortalitat en aquesta cinquena onada. Negar-ho és de negacionistes, si em permeteu l’expressió. Vacunar-se ha d’acabar servint també per anar reduint la capacitat de reacció del virus. Vacunar-se, almenys fins ara, és sinònim de protecció del dret a la vida, individual i col·lectiu, i el contrari no.
És com quan els veïns de la casa del costat decideixen fer vida a la terrassa més enllà de les deu de la nit, com si fossin les tres de la tarda, i t’obliguen a tu, per no sentir-los i poder dormir, a tancar les finestres i a passar calor, privant-te en la teva pròpia casa del teu dret a descansar com tu voldries. Així, aquells veïns gaudeixen de la seva llibertat però en detriment de la teva. Sovint s’apel·la al famós i injust concepte de llibertat, dient-te que a casa teva tens el dret de fer el que vulguis. Però més enllà de si la llibertat de l’un és més important o més legítima que la llibertat de l’altre, crec que també entra en joc el respecte mutu.
Em ve al cap ara la proliferació de vehicles d’alta gamma amb sorollosos motors, dels quals moltíssima gent de tota la geografia andorrana es queixa. Són lliures de conduir-los si els agrada, però dins dels límits establerts per la llei. Conduir de dia o fins i tot de nit, fent rugir els motors, impedint la tranquil·litat o el descans nocturn de la gent, és anul·lar una llibertat amb una altra. I una flagrant manca de respecte, també.
Com veiem, la línia que separa els drets o les llibertats d’uns i altres és molt prima i sovint massa permeable. El que sembla clar és que la llibertat d’un mateix quasi sempre acaba on comença la de l’altre. Molt maquiavèl·lic tot plegat. Ara bé, hi ha un mecanisme acceptat per tothom que estableix que un dret canvia de categoria i passa a ser, per exemple, un deure o una prohibició. M’explico. Davant d’aquella línia tan fràgil que no aconsegueix legitimar una llibertat més que una altra, la llei intervé en aquelles situacions en les quals hi ha, per exemple, un risc, un perill. La llei estableix una sèrie de prohibicions, amb les quals les persones amb dos dits de front estem d’acord i acceptem que se’ns eliminin certes llibertats pel bé comú. Una d’elles és la de conduir a velocitats inacceptables, perilloses i fora de la llei, tant de nit com de dia, per una carretera secundària freqüentada a més per una gran quantitat de vianants i ciclistes. Al quart de Nagol, des de fa uns mesos, se’ns està privant de la nostra llibertat de passejar, conduir o fer esport amb tota tranquil·litat. El conductor d’un esportiu vermell, de marca ben coneguda i matrícula atípica, circula per aquesta carretera de manera temerària, derrapant en tots els revolts i fent xisclar les rodes, anul·lant el nostre dret a la seguretat, del qual sempre havíem gaudit, per cert. Ell al·lega literalment que fa el que vol. Però deixeu-me-li dir una cosa: el dret a conduir posant en risc els altres ha quedat eliminat per una llei que ens protegirà a tots, tard o d’hora. O així ho esperem de debò els habitants del quart de Nagol.