El fill dels veïns, més aviat. I com que l’altre dia el senyor de dalt deia que la portera li havia dit que els papes no s’estimen, que s’insulten, es falten al respecte i que el papa li regira la bossa a la mama... Que no hi ha res a fer, vaja, però que el papa no vol seure a taula a resoldre-ho civilitzadament. La veritat, jo no recordo cap d’aquests episodis tan patètics. Però potser es barallen quan som a dormir. També li podria dir que vaig veure un dia la mama agafant d’amagat diners de la llibreta –els que tenen separats per als col·legis i per al metge– per comprar-se un abriguet. I que fa un temps li va donar per dir que el papa li robava dinerons, quan el que feia era retirar-ne uns quants per ajudar els tiets, tal com havien convingut. Potser no eren els millors auguris però anàvem fent. Com tantes famílies, oi? Per això ens vam quedar de pedra quan la mama li va dir al papa que només hi havia una alternativa a aquella situació segons ella insostenible: que marxés de casa. I immediatament després ens va reunir a tots els germans al menjador i amb un somriure encantador ens va regalar unes camisetes –“La mama”, deien–, i ens va dir que havíem d’elegir: o el papa o la mama. Que si la triàvem a ella, seríem bons nens, ens quedaríem a casa i tindríem per fi el que volguéssim; tauleta i tot. Si el triàvem a ell, fora. Que no podíem ser com fins ara fills de tots dos. El papa potser no és perfecte; però tampoc la mama. I de fet no els estimo per les seves perfeccions sinó perquè són els meus pares. La qüestió és que vol que elegeixi: o la mama o el papa. Que li resolgui el problema que han creat ells. No ho penso fer. I saps què, mai no obligaré la meva filla a prendre una decisió com aquesta. Més que una mare, sembla una madrastra.
