Jo també he patit assetjament

S’ha parlat molt de l’assetjament que han patit els estudiants de l’Institut del Teatre. Quan va aparèixer la notícia m’hi vaig sentir identificat i ha arribat el dia d’explicar la meva història. Ens hem de remuntar divuit anys enrere, quan estudiava al Col·legi del Teatre de Barcelona. Hi vaig conèixer el Ferran Audí, un professor fascinant que en el darrer curs em va proposar treballar a les tardes a la seva productora i vaig acceptar sense pensar-m’ho.
Ni cobrava ni tenia contracte, però em sentia la persona més afortunada del món. Ja tenia un peu a dins del món professional. Tot eren paraules d’admiració i estima que progressivament es van anar convertint en abraçades, petons i carícies fora de lloc que no em feien sentir gens còmode. Alguna cosa em deia que estava confonent la meva implicació professional en el seu projecte, amb la voluntat de voler alguna cosa més en el terreny personal.
Un dia que estàvem sols em va estrènyer contra el seu pit i va voler besar-me sense motiu. Era una persona físicament més gran que jo i veure’m encerclat entre els seus braços era com estar atrapat per una boa. Vaig desfer-me’n i fugir. En més d’una ocasió vaig verbalitzar-li que no veia bé el que passava, que no estava a gust i que no tenia cap interès en ell ni en cap altre home. Però ell li treia ferro i deia que havia de calmar-me. Que hauria de provar coses noves. Potser li estic donant massa importància –em repetia jo mateix una vegada i una altra mentre seguia aguantant. I per què aguantava, us estareu preguntant? Doncs perquè em va fer creure que si deixava aquella feina renunciaria definitivament al meu somni. Si no treballes amb mi, qui apostarà per tu?
Me’n va fer unes quantes, però amb el pas del temps la meva memòria ha anat enterrant aquella època desconcertant de la meva vida i costa recordar-les amb precisió. El que sí que m’ha quedat  gravat fou el dia que vaig dir prou. Com tantes altres vegades em va convidar a sopar a casa seva i de la seva parella, però aquell dia no hi era. Ell i jo sols. Comencem malament. En acabar de sopar em va convidar a seure al sofà. Lentament s’anava atansant a mi. Intentava seguir-li la corrent en la conversa, però el meu cap anava a mil pensant en la manera de fugir d’allà. Una mà a la cuixa i l’altra encerclant-me el clatell. M’estrenyia fort. Riures incòmodes i por, molta por. Fins que es llançà sobre meu per besar-me. Me’l vaig treure del damunt i vaig marxar! No sé com vaig tornar a casa, però en arribar vaig patir un atac d’ansietat. Allò havia d’acabar o m’hi deixaria la salut. L’endemà vaig deixar la feina definitivament.
Afortunadament la meva parella de l’època i els amics em van ajudar a prendre aquesta decisió que, en aquell moment, suposava la fi de moltes coses. Però amb el temps he vist que també era l’inici de moltes altres. No guardo rancor, i si m’he decidit a explicar-ho és perquè vull que si algú es troba en aquesta situació, no cometi els mateixos errors.