Jo també vaig amb el pit fora pel carrer

La setmana passada em va cridar l’atenció el projecte Via Lactea Art Project de Susanna Herrador, en el marc d’Una altra mirada és possible, projectat al Museu Postal. Les fotografies instagramades de l’artista donant pit al seu fill en espais públics i emblemàtics d’Andorra per donar visibilitat a la lactància i a la manca de conscienciació d’aquesta qüestió ‒perquè encara reps mirades censuradores, em van atreure‒. Em pensava que potser parlàvem d’una altra època. Però no. L’artista feia catorze mesos que havia sigut mare i ho volia compartir. No estic d’acord amb la fotògrafa que avui hi ha poca visibilitat d’aquest acte. Cada vegada és més habitual veure en parcs, restaurants i al mateix carrer dones que es treuen el pit amb l’infant en braços. Tampoc crec que sigui un tabú, però el que sí que crec és que encara no està normalitzat. Jo sóc també de les que van amb el pit fora pel carrer. D’aquelles dones que encara hem de rebre mirades d’aquelles que diuen: ¿no podria fer-ho a casa? Però ¿no és veritat que no és el mateix veure una persona amb una cervesa a la mà en una terrassa que veure-la a dins de l’hospital amb bata blanca? El context és el que permet certes actituds i maneres. Doncs les mares que donem pit (i les que no també) vivim contínuament en un context que és satisfer les necessitats del nostre fill. I si té gana, son o simplement vol calmar-se, ens traiem el pit si som al parc, al carrer o en un restaurant. Potser és difícil, per als que no compartiu la nostra experiència, veure-ho de la mateixa manera, però si enteneu que, malgrat compartir espai vivim en contextos diferents, estic segura que hi ha una altra mirada possible.