Jo també volia les Air Jordan

Recordo el cub Rubik i les seves sis cares, dividida cadascuna d’elles en nou quadradets decorats amb adhesius de colors, diferents en funció del costat. L’artilugi en qüestió estava pensat per fer voltar els seus components i barrejar les peces de colorins per, si eres prou xulo, tenir els sants pebrots de restaurar-lo a la configuració original. Vaig començar amb el meu fa tres dècades i mitja i en aquest temps únicament he aconseguit reconstituir la banda vermella.
Aquells anys també es posarien de moda els xumets de la sort, fets d’un plàstic dur que cobria tota la paleta cromàtica. N’hi havia de totes les mides, però els que de debò triomfaven eren els petitons, increïblement versàtils, que tant servien per penjar-los a les arracades com per apanyar-te unes polseretes o guarnir el clauer. Un altre gran clàssic, en funció de l’època de l’any, era veure la canalla amunt i avall amb una capsa de sabates amb la tapa foradada, amb l’objectiu de no asfixiar els cucs de la seda que hi dipositàvem i cuidàvem amorosament durant setmanes, en espera que elaboressin els capolls i a continuació nasquessin les papallones que (després de cruspir-se les fulles de morera en 10 quilòmetres a la rodona) palmaven l’endemà d’arribar al món. Entre la població masculina de l’escola, fossis o no un negat a l’hora de jugar a bàsquet, arrasaven (i ara tornen a fer-ho, noies incloses) les Air Jordan; si anaves just de pasta podies conformar-te amb unes John Smith, que tenien en contra ser les favorites dels metaleros grenyuts seguidors de Barón Rojo. Així mateix, causaven furor les col·leccions de cromos que venien amb els packs familiars de iogurts. Si, amb molta fortuna, acumulaves els tres milions de tapes que et demanaven a la promoció, un dia fins i tot acabaven enviant-te l’àlbum. Un succedani més econòmic eren els col·leccionables del Bollycao, la temptació feta berenar. Era l’alternativa ideal a l’entrepà de pernil dolç que em queia cada tarda del món, però per a la iaia comprar-me ni que fos un d’aquells deliciosos panets farcits de xocolata hauria estat l’equivalent dietètic de mocar-se amb el Sant Sudari.
Avui, superada la dèria per l’spinner i els squishy, la cosa viral ha popularitzat sobre manera el popet reversible: a una banda hi ha un rostre somrient, i si li dones la volta, un amb expressió d’enuig. Estic treballant en un model per a adults, que si progressa em cobrirà d’or. N’hi haurà per a tots els gustos: a un costat hi pintaré la faç d’una militant d’esquerres amb serrell tallat a cop de destral i defensora dels drets vegetals. L’altre, després del fistfucking preceptiu per fer-lo girar com cal, durà el semblant de Javier Ortega Smith o similar.