Joan Armengol Pal: pervivència d’un llegat

Fa tot just dos setmanes que vam acomiadar el Joan Armengol Pal, qui fou cònsol del quart d’Andorra cinquanta anys enrere. Llavors jo tenia 17 anyets i el recordo força bé, sempre apressat i capficat, movent-se per tots els indrets i racons del poble. El seu ofici era el de procurador davant dels tribunals, que exercia els matins, en dies laborables. Però endemés, omplia amb abundor el temps lliure amb múltiples i variades activitats laborals, dispars, com la representació de vins de marca i la venda de productes del tabac, en una menuda botiga als baixos de Cal Farré, a tocar de l’església de Sant Esteve.
Era un home afable i xocant, amb el seu sempitern caliquenyo empegat als llavis, i simpàtic amb els que considerava que ho havia de ser. Era tan bellugadís i cercador d’ocupacions que li fossin rendibles econòmicament, que popularment se’l coneixia com el Trebinella, un mot no pas gens pejoratiu, sinó encertat, perquè tenia l’habilitat de descocar oportunitats de negoci i un capteniment tossut en tot allò que emprenia.
En aquells temps, no es podia triar si et presentaves o no a unes eleccions; t’hi portaven. Ni podies negar-t’hi ni renunciar, perquè es considerava com un servei a la comunitat que calia prestar, sense dret a cap mena de compensació econòmica, sense salari. Cap conseller de Comú no percebia res, tan sols, de tant en tant, una reprimenda o el regraciament d’un súbdit, fruit d’una actuació encertada per part de les autoritats comunals. Aleshores, tots érem súbdits dels coprínceps, i dels veguers que ho manaven tot, al seu lliure albir. 
Quan entraves a la casa del quart no hi havia mai cap aglomeració de gent ni profusió de funcionaris; el secretari general ho tenia tot ben apamat, un  escadusser empleat atenia el públic i un manador ben uniformat feia encàrrecs i acte de presència, i exercia de crida, amb la seva trompeta penjada a l’espatlla. Per parlar amb el cònsol no calia demanar hora; pujaves les escales i t’atenia, senzillament. Així mateix ho vaig fer un cop, per enraonar amb el Joan sobre uns assumptes que despertaven el meu interès.
Aquell preciós edifici de granit no m’era pas gens estrany ni desconegut, ja que a la part posterior, a tocar de l’absis romànic de l’església, hi vaig passar uns anys estudiant a les aules agençades per rebre-hi els escolars. Hi accedien per unes escaletes juxtaposades al bar de l’Isard. Allí ens vam conèixer amb el Nito, i després amb el Ton. La Lídia (EPD) hi havia passat anteriorment, en ser  la més gran de la germandat. Eren els tres fills del Joan i de la Modesta Vila (EPD), un matrimoni unit durant més de setanta anys. La Modesta sempre l’he rememorat com una dona patidora i atenta amb els tres fills; el puntal de la família. Quan anava a casa seva ja et cridava des del pis que pugessis, i la trobaves atrafegada a la cuina o feinejant per la casa, interrompent sovint les ocupacions per baixar, incansablement, a atendre els clients a la botigueta, ubicada entre Cal Pastisser de l’Alianó i Cal Carbonell.
El Joan Armengol va ser un cònsol a la manera antiga, però va encetar la modernitat, d’alguna manera, preveient que amb la Font del Rival no n’hi hauria prou per abastir d’aigua un poble que ja creixia exponencialment, que calia disposar de més espais d’estacionament de vehicles i que s’havia d’afavorir l’expansió i el creixement del comerç. També va ser un emprenedor a petita escala, però molt llest, invertint els seus guanys amb intel·ligència, aprofitant les oportunitats que sorgien.
Quan es va retirar, ens trobàvem bastant sovint, mentre passejava, i fèiem petar la xerrada. Enyorava aquells temps pretèrits i m’havia explicat alguna anècdota prou sucosa. En una ocasió, plantats davant de Casa Comuna, em va confiar que no comprenia per què hi havia tants funcionaris. Se’n feia creus!
Després d’aqueixes remembrances desaparionades, que formen part del meu imaginari nostàlgic, podria narrar-vos o contar-vos batalletes del present més immediat, com tinc per costum. Però no és pas el moment ni l’ocasió més propícia; ho farem més endavant, sempre amb el meu sabut i acostumat animus jocandi. Allò del riure –o somriure– per no plorar...