Fa pocs dies vaig decidir anar a veure l’exposició de Joan Ganyet a la galeria Pilar Riberaygua. El meu estat d’ànim em va fer prioritzar l’emoció més que no pas el concepte, i per aquest motiu vull felicitar Carmen Tinturé per l’encert de programar, en una de les galeries més veteranes del nostre país, una exposició de fotografia.

Mirant les imatges d’en Joan Ganyet m’ha semblat veure-hi una intimitat particular, una “ornamentació” urbana quasi imperceptible que apareix com per màgia en les parets de la vila de Venècia, visible solament per aquelles persones que saben mirar, i és llavors que, observant, apareix un món imaginari. Les parets i els murs es converteixen en finestres que ens deixen veure un món de somnis, un imaginari reinventat; densitats, geometries, textures, esbossos…, el mur ja no existeix i les metàfores imposen els seus criteris. Les parets de la Sereníssima República, però, també ens parlen d’una lenta agonia i, en lloc d’apaivagar les lamentacions i allunyar la decadència, s’esforcen a deixar constància del seu patiment. Alguns diuen que estan malaltes d’acollir tantes mirades d’admiració i que aquestes acceleren la seva lenta destrossa.

Leonardo da Vinci aconsellava als seus alumnes mirar fixament durant una bona estona les parets velles amb la finalitat de descobrir formes familiars (paridòlies) que hi apareixien. Aquestes exciten l’esperit, estimulen la imaginació i ofereixen un suport poètic.

El microcosmos venecià que Joan Ganyet ens mostra és com un joc de miralls. S’obren sobre territoris il·limitats, territoris que habiten en cada un de nosaltres. Les seves imatges provoquen endinsar-nos en un procés d’interpretació encaminat cap a un espai d’exploració infinit, com els infants que saben (sense saber-ho) que poden quedar meravellats davant d’un terreny erm on tot està per inventar, i evidentment per viure.

Segons Marcel Proust “la fotografia adquireix la dignitat que li manca quan deixa de ser una reproducció de la realitat i ens mostra coses”. Però m’agradaria afegir-hi que sovint jutgem l’interès d’una imatge a partir de la seva capacitat d’evocació més que pel realisme de la seva representació, si bé els significats són a càrrec de l’espectador i dels seus coneixements i experiència.

Contra la teatralitat de l’art, de vegades és convenient deixar-nos portar per les emocions, i en aquesta ocasió la proposta fotogràfica de Joan Ganyet m’ha acompanyat fins a poder fer aquestes quatre ratlles.

Gràcies, Joan, pels teus petits mons autònoms i pel teu il·lusionisme òptic.

El teu treball no se centra en la conquista de l’instant decisiu, és l’apropiació d’un cosmos que contrasta amb l’espectacularitat arquitectònica d’una ciutat. La poesia també s’escriu amb llum i, amb les teves imatges, Venècia és encara més bonica.