Joana Biarnés, fotògrafa: un exemple a seguir

Jordi Rovira i Oscar Moreno, periodistes i documentalistes, van fer una troballa anys enrere que ni ells mateixos imaginaven que tindria una repercussió social tan gran i per a tanta gent. Els van aconsellar anar a Eivissa a conèixer una dona que, als anys 60 i 70 havia capturat amb la seva càmera fotogràfica els personatges més influents d’arreu. El mateix Jordi m’ho va explicar personalment durant la seva estada al passat Festival Ull Nu. De les seves paraules i de la seva forma de narrar se’n desprenia aquesta sensació que ni ell mateix s’acabava de creure la sort que havia tingut.

Explicava el canvi que va suposar anar fins a l’illa sense massa esperança de trobar-hi una bona història, i com li va canviar la vida en el moment que es va posar a remenar entre els centenars de fotografies i negatius apilats al llarg de molts anys. Orson Welles, els Beatles, Julio Iglesias..., cada imatge era una meravella. Era una captura privilegiada d’un instant o d’un personatge que mai abans ningú no havia aconseguit tenir.

En aquell moment, va haver de sortir de la casa, agafar aire i prendre consciència de com treure suc d’aquell tresor amagat i desconegut fins al moment. De seguida van acordar amb l’Oscar i amb la Joana la possibilitat de fer un documental. A partir d’aquella peça, i després d’estar treballant en el projecte més de dos anys, Joana Biarnés i la seva feina fotoperiodística van ser recuperades i donades a conèixer. Els reconeixements a la Joana s’han anat succeint en aquests darrers anys. En festivals, amb la Creu de Sant Jordi entregada per la Generalitat de Catalunya o amb una exposició retrospectiva de la seva obra al Palau Robert de Barcelona, que ja ha estat visitada per més de seixanta mil persones (i encara li resten dos mesos). El treball del Jordi i l’Oscar va posar la Joana al lloc que mereixia.

Però personalment penso que més enllà del valor de l’obra de la Joana –que en té, i molt!–, hi ha un factor molt més important a tenir en compte i pel qual ha de ser recordada i reconeguda: la seva humilitat.

Els que hem tingut la sort de conèixer-la personalment hem quedat fascinats pel seu caràcter proper, sincer i senzill. El seu compromís amb el festival, amb els espectadors (especialment amb els més joves) i amb els organitzadors va ser absolut. I és d’agrair que algú que viu un moment de reconeixements tan important, que compta amb una carrera tan fascinant i que ha estat acostumada a estar envoltada de personalitats, artistes i altres personatges famosos estigui disposada a tot per ajudar i sumar allà on va.

I no oblidem que la Joana acaba de complir 82 anys! Em sembla fascinant. Tots n’hauríem d’aprendre molt d’ella, o de persones com ella. No perdem mai la humilitat de vista, si us plau.