Joana Call d’Endorgany, 1471

Un considerable volum de documentació al fons del tribunal de Corts a l’Arxiu Nacional ha permès definir quin era el prototip de bruixa a l’època medieval i situar els Pirineus en els judicis contra aquestes dones, en els quals els turments eren el mecanisme habitual per obtenir les confessions de les acusades que pràcticament sempre eren dones. D’altra banda, en contra del que es pensava abans dels anys vuitanta, en la majoria dels processos de bruixeria la iniciativa no provenia dels estats en el poder; sinó que eren els mateixos veïns els que denunciaven presumptes bruixes i pressionaven les autoritats locals per fer “justícia” i que les dones fossin penjades cremades a la foguera.
A Catalunya i Andorra hi va haver milers de processos de bruixeria; la xifra és difícil de quantificar perquè moltes d’elles no estan documentades, no obstant això, en la recerca feta per al professor Pau Castell de la UB sembla demostrat que Catalunya i els Pirineus en general varen ser certament actius en la persecució de bruixes a nivell europeu.
La importància del fenomen en aquests territoris estava lligat al tipus de sistema judicial, que per exemple als Pirineus era descentralitzat i fragmentat. Contra el que es pensava en els anys 70 i 80 del segle passat, “la caça gairebé sempre tindria lloc en el context local, des de la sospita i la persecució fins a l’enjudiciament i execució dels culpables; amb un sistema allunyat d’altres tribunals més estrictes i escèptics, com la Inquisició o el Consell Reial.” De fet, les poques dones que aconseguien sobreviure als judicis de bruixeria era perquè apel·laven a tribunals superiors, fins i tot i encara que sembli paradoxal, els de la Inquisició.
Era habitual que es culpabilitzés  “la bruixa” d’una mala collita, o de la mort inesperada d’un infant, el cas era trobar un culpable d’uns resultats no desitjats i apel·lar fins a la justícia local amb l’ànim de sentir-se lliberts d’una responsabilitat inexistent, és el que va passar al 1.471 amb Joana Call d’Engordany, suposada bruixa que en no poder-se explicar alguns fets negatius que varen esdevenir dins la comunitat, el veïnat va decidir acabar amb la seva vida penjant-la d’un arbre i esquarterant posteriorment el seu cos en sis parts com dona fe el notari que acompanyà el sinistre comitè d’execució, fins va prendre bona nota el notari dels costos totals de l’execució com les bèsties que varen haver de llogar i els costos de l’esmorzar del comitè i fins i tot dibuixant el cos esquarterat de la dona (practica complexa era la dels notaris medievals).
Els processos de bruixeria augmentaran significativament en períodes d’epidèmies i grans mortalitats. En síntesi, culpabilitzar a les bruixes o a d’altres de quelcom pel que no hi ha explicació estaria relacionat en no perdre l’estatus de poder (capellans, església, noblesa), en la por a perdre aquest poder, i també en la por al desconegut (lligat amb creences molt arrelades)... El desconeixement de les coses genera por, ja que el coneixement genera poder, i en l’edat mitjana, el coneixement estava en mans de l’església i dels nobles (en menor nivell). Si la gent pensa per ella mateixa, o hi ha un altre coneixement diferent a l’establert, la gent guanya poder i en aquest cas per a l’Església o els estaments locals suposava una manca de posicionament.
Per altra part, a les persones les situacions noves o desconegudes els generen por, ja que alteren l’equilibri de la seva situació (persona o societat), i han de trobar una explicació per tornar a aquest equilibri. Si és molt complex, és més fàcil culpabilitzar els altres, sobretot si pot suposar un canvi important. De fet, ho estem veient amb la Covid-19 i els antivacunes, persones que no es creuen la situació i busquen culpables (Bill Gates, governs...)
Segons alguns estudiosos, com a conseqüència de la terrible crisi causada per la pandèmia, o en alguns casos per altres raons, algunes persones, empresaris sobretot, estan tornant a activitats pràcticament medievals per tal de poder recuperar el control perdut o inversions decreixents, com és el cas de la denúncia indiscriminada de persones (el que era la persecució de bruixes medievals) o de la malauradament famosa “querella catalana”, de la qual n’enraono exhaustivament al meu pròxim article d’opinió.