Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Climent Miró

Climent Miró

Historiador

 

 

Joc de reis




En dues de les darreres columnes vaig esmentar la possibilitat que Espanya esdevingui en un futur una república sense que en aquest país existeixi una classe política republicana de centre i de dreta. Els esdeveniments que giren a l’entorn de la figura de l’antic monarca d’Espanya han engegat a rodar un llarg període històric caracteritzat a grans trets per una consolidació de l’economia, certa pau social i una definitiva integració a Europa. Quan el clima social o la situació política enrareixen l’equilibri del monarca i bona part de la societat, sigui per la causa que sigui, històricament s’ha optat per un canvi, com és el cas de l’establiment d’una república o amb la deposició d’un rei per un altre monarca, sovint d’una altra família.
En el cas de la història contemporània d’Espanya trobem dos exemples de canvis de monarca: el primer, el 1808, quan Napoleó va nomenar el seu germà Josep com a rei, mentre la família Borbó espanyola romania “exiliada” (o retinguda) a França; i el segon el 1870, quan Amadeu de Savoia succeí Isabel II a conseqüència de la Revolució la Gloriosa del 1868. Aquest monarca, de nacionalitat italiana, era membre de la família reial d’aquell país i pujà al tron poc més de dos anys gràcies al sector progressista del liberalisme espanyol. 
En el cas remotíssim –i si em permeteu, utòpic– que Espanya deposés l’actual monarca i posés en el seu lloc un rei d’una altra família, no caldria anar gaire lluny per trobar altres candidats dins de l’extensa nissaga dels borbons descendents de Felip V. El segle XIX va donar a Espanya tres guerres per una inicial excusa successòria, les guerres carlines, que enfrontaren dues faccions de la família Borbó: l’encapçalada per Carles, anomenat Carles V pels seus partidaris, i la de la seva neboda, la reina Isabel II.
En l’actualitat Carles Xavier, de tarannà progressista, que va jurar el 2012 a Iratxe els furs navarresos, i en menor mesura Sixte Enric, que encarna un sector d’extrema dreta, són els dos pretendents carlins que gaudeixen de més renom, sobretot el primer, el qual el 2017, en plena febrada processista catalana, escrigué una carta cridant al diàleg i reclamant un estat federal. 
No podem oblidar en aquest utòpic joc de possibilitats, els Habsburg, els descendents de Carles d’Àustria, que de certa manera podrien personificar el retorn d’aquella llunyana confederació hispànica perduda amb l’establiment del regne de Felip V.
Sense anar més lluny, entre els actuals descendents del darrer emperador d’Àustria hi trobem Baltasar de Casanova Habsburg-Lothringen, que també ho és del conseller en cap de Barcelona, Rafael de Casanova, el que caigué ferit l’11 de setembre del 1714. Aquest noble, que viu prop de Balaguer, formà part d’una candidatura del partit Ciutadans, teòricament allunyat de la concepció d’Espanya dels qui reclamen el record d’aquesta dinastia.

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic