Jocs d’equilibris gens fàcils

La reobertura de la frontera amb França i l’arribada dels primers compradors es va viure dilluns com un gran esdeveniment. Dos mesos i mig després que es tanquessin els accessos, veure arribar turistes que es deixaran uns calerons al país alegra qualsevol, està clar. Ara tothom espera el dia que Espanya també permeti als seus nacionals venir cap aquí, però sobretot, el dia que tant uns veïns com els altres ens deixin a nosaltres creuar la frontera. Fa tres mesos que no poso els peus a casa els pares i per moltes videotrucades que es facin, comença a ser necessària una abraçada. Contacte humà, allò que la tecnologia de moment no ens dona. Les ganes de veure la família i la poca o molta seguretat que no tinc el virus (o això va dir el doble test d’anticossos) no treuen que alhora tingui certa por. Ja que els pares han passat el pitjor allunyats del virus, ves que no sigui jo qui els el porti ara a casa! Un temor que en certa manera també se’m fa extensiu quan penso en l’entrada de turistes al país en grans quantitats. Quina seguretat tindrem que aquests moviments no siguin un nou focus de contagi que ens torni a portar problemes? Al mateix temps, però, com em passa amb les ganes d’anar a casa, sóc conscient de les necessitats econòmiques del país. Una doctora em deia ahir: “tampoc ens podem morir de gana”. És clar que no, i la clau serà saber trobar l’equilibri just entre les necessitats econòmiques i les sanitàries. En aquests mesos ja hem vist que és complicat, però a partir d’ara cal ser molt curosos també, perquè un segon tancament massiu crec que no ens el podem permetre.