Jordi Borja va morir a Barcelona el dia 10 de juliol als 85 anys. Un home bo que fou militant antifranquista, regidor del PSUC a l’Ajuntament de Barcelona amb Pasqual Maragall i mestre de generacions. Junt amb Jordi Solé Tura, em va transmetre la passió per la política.
Amb 18 anys va entendre que la dictadura franquista era l’obstacle fonamental per a qualsevol projecte de vida. I es va fer rebel amb causa. Va ser militant del PSUC, la força més activa de la resistència clandestina. Una tasca perillosa en aquells moments. Perseguit pels torturadors de la Brigada Político-Social, es va haver d’exiliar a París el 1962. Allà es va formar a la Sorbona en sociologia i geografia aplicades a l’urbanisme. I va continuar militant políticament a França, on va participar en el moviment de maig del 1968. I a Espanya, a on es desplaçava desafiant el risc.
El vaig conèixer en arribar a la Universitat de Barcelona, l’any 1972, on em vaig integrar a la cèl·lula de Bandera Roja de la Facultat de Dret, una organització de l’esquerra antifranquista, que va ser un actor decisiu en les lluites populars que van conduir cap a la transició política a Espanya, fins que es va integrar al PSUC.
A La Vanguardia, Manuel Castells escrivia el dia 11 de juliol, “... ja en democràcia va ser el líder més influent dels moviments veïnals que van ser clau en la construcció de la democràcia municipal a Catalunya i a Espanya. Va entrar de ple a la política municipal, a través de l’aliança entre socialistes i comunistes. Va ser tinent d’alcalde de Barcelona amb Pasqual Maragall, i va ser el qui va inspirar la Carta Municipal i qui va dissenyar la descentralització i la participació ciutadana a través dels districtes, que encara perduren. Així mateix va assumir la coordinació dels Ajuntaments de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.”
El professor Joan Subirats, exministre d’Universitats del govern d’Espanya, també company de Bandera Roja, assenyalava a El País el dia 11 de juliol que Jordi Borja “... representa la figura de l’intel·lectual compromès. La persona que ha estat capaç de traduir les seves idees en realitat tangible. La seva vida és un recordatori que les ciutats no es construeixen només amb totxos i formigó, sinó amb visió, amb coratge i, sobretot, amb una fe inquebrantable en la capacitat dels ciutadans per decidir el seu propi futur.”
Fa dos anys, un bon amic, també professor universitari, em va regalar el llibre de Jordi Borja: Bandera Roja, 1968-1974. Del maig del 68 a l’inici de la transició, publicat per Edicions 62.
Llegint el llibre vaig reviure una experiència política i personal inoblidable. Com deia Jordi Borja: 
“Bandera Roja era una organització que tenia la seva especificitat. Rebutjava una doctrina com a catecisme o ideologia dogmàtica. Valors republicans sí; esquerres, políticament també. Prioritzar la justícia social i els drets de la solidaritat amb les classes treballadores. La igualtat entre els gèneres, les edats i els orígens de totes les persones. La democràcia en totes les dimensions, en política, economia, cultura. La vocació transformadora de la societat capitalista. Drets dels pobles, del món i també de Catalunya. Predominava el marxisme en un sentit lax, compatible amb nacionalistes i republicans de tarannà liberal i progressista, amb revolucionaris leninistes i el comunisme gramscià, amb el sindicalisme sociopolític de classe i la ciutadania igualitària. No hi havia conflicte ideològic. La incorporació dels cristians no va generar cap conflicte, més aviat al contrari.”
Vam parlar per darrera vegada a Barcelona, el 10 de maig de l’any passat, en la celebració de l’aniversari del nostre amic comú Rafael Ribó. La malaltia ja era molt evident, però la conversa fou lúcida i assenyada. Volia saber què fèiem a Andorra i si ens manteníem ferms en les nostres conviccions. Li vaig dir que sí.