Diari digital d'Andorra Bondia

L'opinió de...

imatge de Roser Porta

Roser Porta

Filòloga

 

 

Josep i Elizabeth




Un llapis i un bloc van salvar probablement Josep Bartolí de no tornar-se boig als camps francesos, on va anar a parar com a vençut de la guerra civil espanyola. Els seus dibuixos van ser, a més, testimoni d’aquests camps de concentració quan encara no havia acabat la Segona Guerra Mundial, perquè va publicar a Mèxic un llibre sobre la seva experiència.
Josep, una senzilla pel·lícula d’animació del dibuixant francès Aurel, que acaba de guanyar un premi César, explica la història de Bartolí, un gran desconegut a Europa, malgrat una exitosa carrera artística a Mèxic, on va ser amant de Frida Khalo, i als EUA, on va marxar perquè Diego Rivera no el volia ni veure. Va treballar a Hollywood i va exposar en grans museus. El seu nebot, Georges Bartolí, i Sergi López, veu de la pel·lícula juntament amb Sílvia Pérez Cruz, explicava al cinema Guiu com, després de la nefasta rebuda com a refugiat a l’admirada República de França, no es podia creure que Mèxic el rebés sense cap trava burocràtica. “No tinc cap paper”, li va dir a un policia en arribar en veure que no es podria moure. “És igual, els espanyols no necessiteu cap paper aquí, sou benvinguts”, va ser la resposta.  
La pel·lícula d’Aurel és senzilla però efectiva, la música hi contribueix, no gaire llarga i tota una sorpresa per a l’espectador, fascinat per una història poc coneguda.
Dos dies més tard, l’escriptora i periodista Hélène Legrais explicava als estudiants d’Andorra com va ser la seva experiència de convertir en novel·la Les enfants d’Elizabeth, la història d’Elizabetz Eidenberg, la infermera suïssa que va salvar gairebé 600 infants, ja que les seves mares els van parir a la maternitat d’Elna i no en un dels camps francesos, enmig de la sorra i les malalties.
Legrais, excel·lent comunicadora, explicava com la proesa d’Eidenberg va ser oblidada durant molts anys i no va ser fins a la seva vellesa que va rebre els grans reconeixements. “Ella no li donava cap importància al que havia fet, deia que era el que havia de fer, ¡y punto!, fent servir l’expressió espanyola que havia après d’algunes mares”, recordava Legrais.
L’escriptora la va visitar a Àustria. Tenia 94 anys i la va obligar a anar a veure el seu jardí, mentre ella li preparava el dinar i parava taula. “Vaig entendre per què havia pogut tirar endavant Elna, perquè rere aquell somriure amable hi havia tota la determinació del món.” Al marge de burocràcies i de límits.
Parlo de fets del passat, quan podria parlar de l’actualitat. Podria parlar d’un any que vivim sota la pandèmia, de l’extrema i incomprensible duresa de França i Espanya amb Andorra durant aquest temps, i de la incomprensió absoluta de Catalunya. Però parlar de refugiats que fugen de guerres, de gent mal acollida o rebutjada, de dones valentes i solidàries, em sembla que és molt actual i vigent, i contemporani. I parlar de dibuixants i novel·listes, ens ajuda a suportar les burocràcies mentals i la grisor dels temps i ens acosta a la bellesa. Que ja és molt.

 

 

Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic