El 21 de juliol del 2026 es va conèixer la mort de Josep Vallverdú Aixalà pocs dies després d’haver complert els 103 anys (Lleida, 9 de juliol del 1923 - Balaguer, 21 de juliol del 2026). Reconec que faig tard i que hauria d’haver escrit aquest article durant el mes de juliol, quan la seva mort va ser notícia a la majoria de mitjans de comunicació. Tot i així, no està de més que se’l continuï recordant mesos més tard des d’Andorra.
La notícia de la seva mort em va fer recuperar un record oblidat relacionat amb la seva persona. El 1983 vaig fer un treball a primer de carrera de l’assignatura d’aproximació a la història contemporània, amb en Miquel Izard com a professor, a partir d’un article de Josep Vallverdú al diari Segre o La Mañana de Lleida. Tractava sobre l’emigració i el superpoblament de les ciutats. De ben segur que el seu article em va cridar l’atenció com a bon pedagog que era i amb la facilitat que tenia per connectar amb la gent jove, entre els quals em trobava jo en aquells moments. Ell mai no saber d’aquest treball ni de la meva persona, però per a mi sí que es va convertir en un referent a tenir en compte.
Josep Vallverdú es va interessar per la realitat d’Andorra i Andorra també va reconèixer aquest escriptor. De fet, va dedicar alguns articles i conferències sobre el nostre país. El 1962 va publicar un article a la revista Ancora titulat El mito andorrano en el qual es va mostrar molt crític i irònic amb el desenvolupament turístic i comercial que s’iniciava a Andorra. El 1974 va dur a terme una conferència a Andorra sobre la història de la llengua catalana. El 1988 va escriure un article al diari La Mañana titulat Rellotge de sol en el qual valora la creació de la revista Valls d’Andorra per part del seu amic Miquel Lladó. El febrer del 1995 escrivia un article al diari Segre titulat A Andorra i tot, en referència a la constitució del Centre de la Cultura Catalana a Andorra, amb una visió molt crítica sobre la presència de la llengua catalana a Andorra, que va tornar a posar de manifest en un altre article al mateix diari al juliol del mateix any titulat Valira amunt.
La premsa d’Andorra també va donar visibilitat a la figura de Josep Vallverdú. El 2013 la Sofia Masegosa va publicar el 12 de juny un article al Periòdic d’Andorra, titulat Homenatge a Josep Vallverdú amb motiu de l’homenatge que la Universitat d’Andorra li va dedicar amb motiu del seu 90è aniversari. Pocs dies després, el 17 de juny, concedia una entrevista al Diari d’Andorra en la qual es lamentava que hi hagués modes amb la literatura infantil i juvenil. El 26 de gener del 2013, Júlia Fernández, directora de la Biblioteca Nacional, va escriure al Bondia un article titulat Josep Vallverdú a la revista Claror, en el qual ens fa saber que també l’havia llegit de jove i difon alguns dels seus articles a la revista andorrana esmentada. Finalment l’Albert Roig va escriure el 24 de juliol un article al Diari d’Andorra, titulat El noi i Vallverdú en el qual va fer una vinculació entre un jove llegint un llibre en un pas de vianants i la mort de Josep Vallverdú.
Llegint els seus escrits sobre Andorra dona la impressió que no simpatitzava gaire amb el nostre país, però cal considerar que Josep Vallverdú era una persona molt crítica que emprava el sarcasme i la ironia per posar de manifest les seves opinions sobre qualsevol tema que tractés. Per tant, no és que tingués cap fòbia cap a Andorra ni cap als andorrans. Senzillament era així i aquesta era la seva forma de comunicar. De fet, va tenir bons amics a Andorra. Andorra sempre ha tingut molt respecte i reconeixement cap a la seva persona i la seva obra.
Descansi en pau.
