Josep Vallverdú, a la revista ‘Claror’

Ara fa deu anys l’Institut d’Estudis Ilerdencs dedicava un cicle d’activitats a l’autor pirinenc Josep Vallverdú amb motiu del seu 90è aniversari. Sota l’epígraf Josep Vallverdú, passeig d’aniversari, l’escriptor va recórrer els Països Catalans parlant de la seva obra. A Andorra s’hi apropà un 16 de juny, amb altres personalitats, el lingüista Joaquim Mallafré i l’escriptor Àlex Susanna, amb els quals va parlar sobre la seva tasca com a traductor, acompanyats d’un altre autor pirinenc ben nostre, Albert Villaró. 
Deu anys després Josep Vallverdú segueix en actiu, i la Generalitat li dedica el 2023 tot un seguit d’activitats per homenatjar-lo i difondre la seva obra. Des de la Biblioteca Nacional aprofitem l’avinentesa i el recordarem avui des del seu vessant de col·laborador de la revista Claror.    
Era l’any 1973 quan Norbert Orobitg i Carné, exiliat català resident al principat, artista, mestre i escriptor, iniciava dita publicació amb la voluntat de difondre la cultura catalana arreu de les regions on es parlava la nostra llengua. Era una publicació ambiciosa que contenia principalment articles de caràcter literari. Orobitg s’envoltà de grans noms per omplir les diferents seccions de la revista, tant andorrans com d’arreu de Catalunya. Entre els més destacats trobàvem Guillem Viladot, Narcís Saladrigues,  Lluís Capdevila i Antoni Forné. Josep Vallverdú participà des del primer número en una secció fixa titulada Els homes es troben, no les muntanyes. I és gràcies a l’ús d’aquest antic proverbi que podem fer-nos una idea del contingut de la columna, on l’escriptor retrata la societat del moment des d’un punt de vista crític i constructiu. 
Reconec haver llegit Vallverdú a l’escola, com bona part de la meva generació, i confesso desconèixer la seva obra més enllà de la literatura infantil i juvenil. Fins ahir, que tot investigant la seva participació a Claror vaig descobrir un home progressista i avançat al seu temps.
Mirada blanca, mirada negra és un retrat de la vida de la comunitat negra als EUA. Allà els homes blancs gaudeixen del seu suposat dret a mirar-los amb menyspreu, com si fossin elements discordants d’una escena quotidiana. Aquesta situació, totalment extrapolable a la resta del món, porta el seu autor a valorar l’acció política i social, entestada a multiplicar la burocràcia als immigrants, però que sovint poca cosa fa per eliminar la discriminació racial. 
A Solo de gallina retrata l’individualisme social vigent als anys 70 del segle XX. En aquest article, Vallverdú fa referència als suposats avenços socials dels quals fan gala, homes i dones, que tot i viure envoltats els uns dels altres, són incapaços d’aprofitar els avenços d’una feina comuna. 
Cinquanta anys després els temes no han canviat gaire, tampoc la situació. Els convido a comprovar-ho personalment a l’hemeroteca de la Biblioteca Nacional.