Dues trobades amb joves que parlen del que els afecta. Una en viu i en directe i l’altra, a través de la intervenció en un programa de la nacional. En comú, cert desencís. Una per la feina i l’altra per donar-se una vegada i una altra cops a la immensa paret institucional, incapaç de donar ni que sigui un cop de mà aportant unes dades poblacionals per poder fer un treball de final de carrera amb cara i ulls. No sé quina em sorprèn més, si la que en relació amb la feina diu que als joves els costa accedir al mercat laboral perquè els immigrants ocupen ja feines a les quals es voldrien proposar o qui em confessa que cada cop li costa més haver de passar les vacances d’estiu al país. La primera, perquè em sembla un discurs més propi d’altres latituds en boca de partits populistes, que pel que sento també comença a calar aquí; la segona, perquè em fa intuir una fugida irremeiable. Tots dos expressen, això sí al meu entendre, un malestar considerable que trobo que s’hauria d’escoltar, analitzar i pensar com se li pot donar resposta. Fa dies li insistia al ministre Torres en la necessitat de despertar vocacions d’atenció al públic en un país que viu del turisme, i la resposta no em va acabar de convèncer. Si a tot plegat hi afegim el problema que tenen els joves per emancipar-se del nucli familiar per la crisi de l’habitatge i de sous poc competitius, tot plegat es tradueix en un còctel Molotov que afavoreix la desafecció no ja política, sinó de plantejar-se un projecte vital al Principat. I això sí que em sembla greu, molt greu. Hi ha qui diu que als il·legals se’ls ha d’expulsar i qui presenta Andorra com el més guai dels Estats. Ho és per als joves que han crescut aquí? També a ells se’ls ha d’expulsar. Doncs que trist.
