La residencial Juberri es converteix, alguns dies, en un campament de nòmades, que no són els de la cançó de Franco Battiato. Aquest estiu hi ha menys caravanes i més furgonetes camperitzades, moltes amb tècniques casolanes.
Els tutorials per convertir una furgoneta vella en un saló dormitori fengshui ho peten a Youtube. Sovint, el resultat són andròmines en què tot és susceptible de plegar-se i amagar-se per tornar-se a obrir i aparèixer com en un joc de màgia o en un llibre pop-up i amb la llitera que baixa del sostre com la magrana del Misteri d’Elx.
Els ocupants omplen dipòsits, freguen a mà, recarreguen bateries, fan una truita a la francesa a la cuina de Pin i Pon o a la de jugant amb Hogarín i buiden les aigües negres. Cal tenir una pulsió pel nomadisme com la de John Steinbeck a Viatges amb el Charley i l’afany de protecció per la família de Liam Neeson. Desembarquen dels vehicles com el capità Kirk de la nau estel·lar USS Enterprise i intenten donar-li un toc aventurer a la precarietat vacacional. Amb hotels a preus bojos, el pop a la gallega a 22 euros i la ració de calamars a 16, hi ha gent que no pot sortir com abans i miren de maquillar amb romanticisme les penúries en un intent de mantenir la normalitat en la classe mitjana.
L’important no és sortir de casa, és respectar els entorns i els residents. I que l’enginyeria que han necessitat per convertir la furgoneta en un espai multiús, amb botons, llums, connexions, calaixos amagats i armariets camuflats, la tingui el Comú per resoldre el problema amb els jardins i els veïns de Juberri. Perquè allò de la convivència, fora dels límits de la Bíblia, sempre és una murga.
