La prestació per jubilació a Andorra es basa en un sistema contributiu, en què els assalariats aporten un 12% del sou per gaudir, quan arriben a l’edat legal establerta, d’una pensió digna d’acord amb el que han cotitzat. El sistema es va crear a finals dels anys 60, amb els càlculs de la població activa i esperança de vida de llavors. Però molt disten les coses en l’actualitat: l’esperança de vida de la població andorrana s’ha anat incrementant per la bona qualitat de vida de la qual gaudim, i ja supera els 83 anys. De retruc, ha anat augmentant, i seguirà augmentant, el nombre de persones que gaudeixen d’una pensió de jubilació.
Tot plegat fa que avui un jubilat exhaureixi tot el que ha cotitzat durant la seva vida laboral als 74,6 anys. La pensió que cobra a partir d’aquell moment es paga amb les cotitzacions dels que treballen.
Tenint en compte que els pensionistes no deixaran d’augmentar, i també tenint en compte els compromisos concrets amb les persones que treballen, els propers anys, més aviat que tard, la despesa en pensions serà superior als ingressos, i al voltant del 2039 les reserves del fons de pensions s’esgotaran. Arribats a aquest punt, el dèficit que es generarà cada any l’haurà d’assumir l’Estat per complir amb els compromisos adquirits amb els ciutadans durant la seva vida laboral. Uns compromisos que avui estan quantificats en més de 7.000 milions.
És de sentit comú que la situació esdevindrà insostenible i és urgent abordar-la. Negar-ho i no fer res és una irresponsabilitat. També és cert que Andorra no és un cas aïllat i que la reforma de les pensions s’està plantejant a bona part dels països de l’entorn (sense anar massa lluny, el Senat francès acaba d’aprovar un projecte de llei per allargar l’edat de jubilació).
No podem dilatar més la reforma, per responsabilitat i també per ser justos amb els milers de persones que treballen cada dia per tirar endavant el nostre país, que mereixen gaudir d’una jubilació digna. Ho hem defensat i ho seguirem defensant, no només amb paraules, sinó amb accions. Per això des del Grup Parlamentari Demòcrata vam impulsar al Consell General una Comissió d’estudi primer, i una Comissió especial després (que vaig tenir l’orgull de presidir), amb la participació de tot l’arc parlamentari, la CASS, i els agents econòmics i socials. Hi ha un problema, està identificat i quantificat, i la bona notícia és que si no mirem a un altre costat hi ha solucions.
La primera part s’ha fet, ara toca la segona, la que requereix accions precises, si pot ser des del consens. És per aquest motiu que vam aprovar la creació, per als propers quatre anys, d’una Comissió legislativa específica sobre la reforma de les pensions. Aquesta reforma ha de ser una prioritat tan bon punt es posi en marxa el nou Consell General.
Allargar l’edat de jubilació de manera progressiva (amb excepcions per a certes professions), posar un topall a les pensions més altes, augmentar el percentatge de cotització, crear un sistema de complement de jubilació compartit, incrementar els controls per corregir possibles abusos del sistema, són algunes de les accions que els experts han posat sobre la taula durant el treball d’anàlisi. Caldrà valentia si, finalment, són les que el Consell General acorda per preservar la sostenibilitat del sistema.
Garantir una vellesa digna és un deure de qualsevol societat desenvolupada. A més, disposar d’un col·lectiu de persones grans autònomes i dinàmiques és un actiu de primera magnitud per al progrés i cohesió del país. No tingueu cap dubte que, en paral·lel a seguir fent costat a les persones grans en les seves necessitats, abordarem la problemàtica per garantir la sostenibilitat d’un sistema que hem construït els darrers 50 anys, sense posar en perill el nostre model econòmic i social i amb l’objectiu final de preservar la qualitat de vida de la nostra ciutadania.