Estic segur que hi ha més d’un lector que es pregunta què fem els professors quan estem de vacances. No us penseu que us ho desvelaré tot en aquestes pàgines; com diu l’abat en El nom de la rosa, hi ha moments per revelar secrets i d’altres en què convé saber ser prudents i amagar alguns detalls. En tot cas, sí que us puc dir que solem aprofitar l’estiu per cultivar-nos. Alguns ho fan en el pla físic. Són aquells que arriben als claustres el dia u de setembre ensenyant la pell morena que s’han guanyat pujant muntanyes o fent altres activitats físiques, i passant en silenci –prudentment– les visites al físio que les mateixes activitats els han valgut. D’altres persones agafem hèrnies, però mentals, llegint aquells llibres que el tràfec del dia al dia del curs no ens deixa ni temps ni ganes de fullejar.
Parlant per mi mateix, aquests dies llegeixo tot el que puc trobar sobre la llengua etrusca. Aquest poble, veïns immediats dels romans, van poblar la regió italiana que actualment es coneix com la Toscana durant el primer mil·lenni abans de la nostra era. Malauradament, no en coneixem gaires coses, llevat del fet que van tenir un paper força destacat en la formació de la ciutat de Roma, fins al punt que la meitat dels primers reis romans van ser etruscs. Ni tan sols coneixem la seva llengua, ni per comptar de l’u al deu.
És en moments com aquest que els detalls que podrien semblar mínims ens acaben ajudant. En aquest cas, tenim el fet que els etruscs solien fer els seus daus a partir d’ossos d’animals, com gairebé tothom a l’època. Però, en comptes de posar-hi els valors de l’u al sis dibuixant els punts a cada cara, simplement els van escriure amb paraules. Perfecte! Ja coneixem algunes paraules a partir d’altres texts, podem anar fent inferències i completar la informació. Si més no, sabrem comptar de l’u al sis en etrusc, cosa que ja és un gran pas. Però amb el nombre de possibles permutacions, encara no sabem del cert si quatre es deia huth i sis era sa en etrusc, o si era al revés. De moment, he llegit fins a quatre articles científics bastant densos sobre aquest tema, i estic segur que me’n queden uns quants.
Tot això m’està fent pensar què passarà, en un putatiu futur postapocalíptic, quan els arqueòlegs examinin les restes que puguin excavar a Andorra i intentin esbrinar quina llengua hi parlàvem. Entre les ruïnes d’una civilització desapareguda i les restes d’un consumisme desfrenat, potser trobaran inscripcions enigmàtiques que fan referència a “SkyRace”, “Spartan”, “Stelar” i “Summer Village”. De tot això, no seria d’estranyar que deduïssin que el nostre idioma actual és un membre de la família de les llengües germàniques, amb fortes influències del vocabulari anglosaxó.
Potser tindrien raó i tot.