Jugar

Sempre he admirat el teatre amateur, l’aficionat, el teatre no professional que es concep, es gesta i neix sovint amb tantes il·lusions com dificultats. Al nostre territori, i també al dels veïns de baix, tenim el curiós costum de veure en l’àmbit amateur un circuit i una vida pròpies. A molts països europeus, fins i tot a Hispanoamèrica, el teatre amateur està considerat en canvi com un pas previ a la professionalització.
Conec grans actors i actrius que són amateurs per vocació, perquè els encanta el teatre, però també els encanta la seva professió de veritat, i només esperen trobar en el teatre un moment de reunió, d’art en moments puntuals. També tinc amics, amigues i conegudes que són actors i actrius amateurs perquè la vida no els va donar l’oportunitat que buscaven, o la fortuna, o el destí, i pujant de tant en tant a un escenari es treuen l’espina que tenen clavada.
A les escoles de teatre o les que tenim aquí els grups d’adults es nodreixen cada any amb les inquietuds escèniques de grups d’amics i coneguts que s’embarquen en això del teatre per obri-se a mons nous. Ara que arriba la fi de curs i que els festivals artístics inunden les sales de tot el país, és un bon moment per descobrir aquests nous i aquestes noves artistes i agrair-los l’esforç i la confiança d’haver-se posat a les nostres mans. Convé recordar que molts d’ells s’exposen per primera vegada davant del públic, per primera vegada han hagut de memoritzar un paper, crear un personatge, gestionar un vestuari i un atrezzo, enfrontar-se a uns nervis que potser feia anys que no sentien per dur a terme la funció.
De vegades, des de l’univers professional només mirem el melic dels nostres problemes, i oblidem  moltes coses que el contacte amb aquesta il·lusió, aquest esforç i aquests nervis et  fan recordar per què ens dediquem en aquesta feina. Els minuts previs a la funció, memoritzar el text (l’Everest!), el neguit perquè venen a veure’ns companys de feina que ni sabien que fèiem teatre i que es pensaven que érem gent seriosa, o la família que per fi descobreix que tenim un talent ocult. 
Els dies són llargs, farcits dels problemes domèstics laborals,  però de sobte s’obre una finestra. Després de tota una jornada al despatx, hi ha un petit espai segur, envoltat de persones que, com nosaltres, volen deixar-ho momentàniament tot de costat per posar-se a jugar. Tornar a ser uns nens que juguen al drama, a la comèdia, a la tragèdia, que criden, que riuen, que treballen colze a colze per crear un món que era impensable quan a les set del matí sonava el despertador.