Aquest juliol ha sigut d’alegria i tristesa alhora. L’alegria és veure casar-se, el dia 7, el teu fill i tenir un membre més a la família, una nora (Irene). I la tristesa és pel primer aniversari de la mort del meu gran amic i fidel gos, el meu yorkshire Drac. No podia faltar aquest homenatge per tots aquests anys de felicitat que m’ha donat. El recordem pel que va ser, un més de la família.

És increïble l’afecte que li vaig arribar a agafar al meu Drac. Era noble, intel·ligent, simpàtic, i es comportava d’una manera o una altra depenent de l’estat d’ànim de la família. I és que onze anys donen per a molt; són tantes les bones estones viscudes i tanta la companyia que ens donava a tots, sense distinció... En Drac era un animal que l’únic que li faltava era parlar.

El meu gran amic Drac, el meu company en molts moments de soledat i en milions de moments de diversió. No sabia que es podia estimar tant un animal, m’has ensenyat moltíssimes coses, i m’has donat la més important: distingir el teu somriure era una cosa màgica. Hem estat molt feliços junts, però ara ja no hi ets. El 28 de juliol va fer un any exactament que te’n vas anar. Vaig plorar damunt del teu pit, el qual ja no bategava, sobre d’aquesta taula freda, em vaig allunyar plorant, a poc a poc vaig deixar anar la teva poteta per no tornar-la a tocar més entre grans sanglots. Vas ser bell sense vanitat i valent sense ser ferotge, i tenies totes les virtuts d’un ésser humà sense els seus defectes. Eres perfecte, eres l’amic fidel. Sovint he provat en el meu ésser què és la falsa amistat, i per això se’m fa més dura la teva pèrdua. 

No suporto la teva pèrdua, Drac; allà on vaig et veig, allà on sóc penso en tu. Has estat el més important per a mi, en aquesta injusta vida, després del meu marit i els meus fills. Et sento per tot arreu i enyoro els teus petonets i ser la cuina mentre em mires des del passadís. Cada dia, en agafar jo les claus i la corretja, et posaves en alerta i anaves corrent fins a la porta, ja que associaves el so de les claus amb el passeig. No poder acariciar-te, no veure les teves orelletes... M’he passat nits plorant. Quan veig un gos al carrer el dolor és més gran, i quan n’hi ha algun de semblant a tu, Drac, el dolor que sento dins del pit no em et deixa ni respirar ni descansar.

Alguns pensaran que és una ximpleria que frega el ridícul, que no és normal estar així ja que no era una persona. Fins i tot hi haurà qui, cometent una greu falta al respecte, opini que “és d’anormals plorar per un gos de merda”.

Per molt temps que passi, sempre estaràs en els meus pensaments i en el meu cor. Entre un gos i el seu amo es creen vincles afectius molt forts; a la seva manera et donen el seu afecte i la seva companyia, i això, després de tenir-ho durant un temps, es troba a faltar el dia que es perd.

Em diuen que he de superar-ho però no puc. Moltes vegades encara penso que quan em desperti seràs allà. Necessito temps, tot el que tu ja no vas tenir, el teu descans, amor meu, que sàpigues que la mami t’estima molt i que mai no t’oblidarà. Desitjo que estiguis al cel i poder tornar-nos a veure algun dia.

Ploro i no trobo el consol que em donava que t’acostessis lentament quan em veies trista, o que bordessis content quan tornàvem a casa.
No t’oblidarem mai i potser, algun dia, ens trobarem allà on ets. Ara hi ha en el cel un angelet de quatre potes, Drac. Et vaig voler, t’estimaré i t’estimo.
He escrit, en primer lloc, per fer un homenatge al Drac perquè se’l mereix; a més, per necessitat de desfogar-me i perquè aquesta mena de coses em costa dir-les parlant; em surten millor si les escric. I en segon lloc perquè vosaltres, els meus lectors, sou també els meus amics i amb els amics es comparteix tot; tant els bons com els mals moments.