Hauria preferit el títol del documental sobre The Who, The kids are alright, però la realitat sempre t’espatlla un bon titular, és així de perseverant. No s’hi pot fer res perquè mai podré saber del cert si les noies que he ajudat a pujar estaran bé. De canviar els titulars sempre s’és a temps, en especial si no ets periodista o només ho ets dels de roda de premsa i comunicat oficial. El periodisme és una altra cosa i les relacions de família, també. En un cas com el meu, fer de pare no és adoptar, sinó que són les noies les que t’adopten, i això només ho saben elles i no els ho penso preguntar ara que han emigrat i començaran a aprendre tot el que no els he volgut ensenyar. Descobriran la vergonya que tinc de llegir la premsa i comprovar cada dia que arreu passen les mateixes coses, desgràcies idèntiques i sempre contra els dèbils i els desvalguts, contra les dones. El món no es redueix a un racó del Pirineu on tothom es coneix, on les veïnes ajuden a pujar la canalla, on les festes majors reuneixen jovent de països i comarques senceres, on l’accent quan t’expresses permet identificar on t’has criat i on el mal no és banal. El món és molt gran, una mica més que la gran ciutat on heu anat a estudiar i a viure. Sobretot a viure, i espero que una mica a estudiar, també. Lluny de la protecció maternal, en una geografia de moment ignota i entre desconeguts. Els homes que us miraran no seran els companys de classe que us han acompanyat dotze anys, ni els companys de colla, d’equip, de cau, de colònies. Seran homes com jo o potser els seus fills. Homes que malgrat les campanyes han estat, estan i estaran programats per ser caçadors sexuals, depredadors de dones, i les millors preses són aquelles que no han après encara que el món no és com l’han viscut ni com els han promès que seria ni molt menys com hauria de ser. El món no és mai com hauria de ser. Això ho aprens quan ho aprens i si és d’hora vol dir que la vida t’ha fuetejat de jove malgrat la superprotecció de les benvolgudes mares gallina. La natura no hi entén d’estadístiques individuals. L’espècie és el que compta i el dolor individual és cultural i no pas natural. Què hem de fer. Refugiar-nos en l’augment de persones uniformades i armades que primer disparen i després fan una roda de premsa? No sortir de casa i consolar-nos en aquestes sèries vergonyoses en què qui no és com jo apareix descrit com un zombi que em vol devorar? M’he de convertir en un devorador? No hi ha solució i se me’n fot el que pugui passar a ningú? Quin sentit té doncs educar si després qualsevol home pot decidir que qualsevol dona és la seva presa encara que li digui que no, això maca és que no m’entens, però vine, maca, que t’ensenyaré a entendre’m. Per sort meva i de les meves pors, aquestes dues noies que he ajudat a pujar no llegeixen la premsa i la possibilitat que s’esgarrifin com jo en llegir aquesta columna és remota, però això no resol la por que tinc i que tindré i que vull amagar perquè les noies que he ajudat a pujar vull que gaudeixin de l’oportunitat de construir una vida sense que ningú els passi per sobre. Com tothom. I això no ho he pogut resoldre.
