Justícia poètica
A les acaballes del confinament vaig tornar a mirar una de les meves pel·lícules preferides: La missió, de Roland Joffé –no em digueu que no té nom de trobador! El realitzador cinematogràfic havia començat la seva carrera amb molt bon peu, La missió (1986) arribava just després del seu debut amb The killing fields (1984). Tant l’una com l’altra li van valer la nominació a l’Oscar, el Globus d’Or i el BAFTA com a millor director. I fins aquí, i fins a la data, els reconeixements més notoris a la seva feina. És potser per això, perquè més endavant no es va arribar a consolidar com a director de prestigi, que poca gent el recorda quan pensen en La missió. No, més aviat es pensa en Robert De Niro i Jeremy Irons, en la increïble fotografia de Chris Menges –un altre nom que mereixeria més consideració– i en la banda sonora, sublim, d’Ennio Morricone.
Tota aquesta introducció parlant de reconeixements i no reconeixements pretenia arribar aquí, al compositor Ennio Morricone. Després de reveure La missió vaig patir una variant de la síndrome d’Stendhal i em vaig dir a mi mateixa –excitada, commoguda– que la vida val la pena de ser viscuda si tens la gran sort de gaudir, ni que sigui en moments puntuals, de la Bellesa. Així, amb lletra majúscula, com a idea absoluta. Entenent que la Bellesa, que té moltes formes, és també la melodia per a oboè creada per Morricone.
No podia comprendre com és que Morricone no va guanyar l’Oscar el seu dia, sense menysprear la música de Herbie Hancock per a la pel·lícula Al voltant de mitjanit. Un comentari a YouTube a un vídeo amb la banda sonora completa de Hancock, vídeo al qual sembla que molts arribem per comparar i mirar de treure’n l’entrellat, ho resumeix a la perfecció: “Splendido, ma Mission è un altro pianeta”. Tot i que amb els anys he entès que és un premi que cal relativitzar, suposo que hi ha una creença no racional, arrelada en mi des de petita, que encara associa el reconeixement per part de l’Acadèmia de Hollywood amb el súmmum dels súmmums per a qualsevol professional que es dediqui d’una manera o altra al cinema. Doncs bé, no va ser fins al 2007 que Morricone va recollir un Oscar. Honorífic. Amb totes les connotacions d’un premi d’aquest tipus. Morricone, que va deixar de ser un compositor fantasma als anys seixanta quan va començar a sortir als crèdits dels espagueti westerns del seu amic Sergio Leone, rebia l’estatueta de mans de Clint Eastwood, protagonista d’aquelles pel·lícules, i tot l’auditori, dempeus, li dedicava una llarga ovació.
El 2017 tornaria a rebre un Oscar. En aquella ocasió, un dels de veritat, per The hateful eight, de Quentin Tarantino. Nova ovació, més que merescuda. Tants anys de menyspreu... per comunista? Per no rendir-se mai a les meravelles d’Amèrica? Però no ens confonguem: la justícia poètica no és rebre un Oscar, sinó els milions d’admiradors a tot el món. Moltes gràcies, maestro. Descansi en pau.