Sentia l’altre dia com Concòrdia demanava explicacions a Exteriors per haver assimilar el fet que els habitants del Principat hagin d’anar a fer radioteràpia o altres tractaments mèdics importants fora del país, amb la necessitat de les dones que desitgen avortar a fer-ho fora del país. 
Andorra ho havia exposat davant de la tribuna de Nacions Unides a Ginebra, i a casa nostra dita justificació va aixecar polseguera. 
Si bé són dos actes mèdics que necessiten l’expatriació de la persona, difereixen de la causa de soca-rel. Ja que els malalts de càncer o altres patologies greus han de marxar perquè a l’hospital no tenim el material, les infraestructures i les màquines necessàries. I doncs marxen per una qüestió de logística i de manca d’inversions sanitàries per part del Principat. Mentre que les dones marxen per avortar fora del país perquè a Andorra dit acte està penat al Codi Penal. No és el mateix. Ni de bon tros. I em porta a pensar que aquesta assimilació a Nacions Unides per tal de justificar que l’avortament està prohibit al Principat, va ser del tot desafortunada i gens assertiva.
Tampoc era el moment, pocs dies abans del dia de la Dona Treballadora, que es va celebrar ahir. 
Dit això, i pensant en l’altre argument, posar com a exemple, com un fet normalitzat i per justificar el tarannà andorrà que tots els pacients que necessiten tractaments específics com la radioteràpia hagin de tractar-se fora del país, tampoc va ser encertat. Poc pensen en el cost humà, en el patiment, a part del cost econòmic i familiar que aquests tipus de tractament causa als pacients a més de la lluita contra la seva malaltia. O bé es costegen un piset prop d’un hospital a Barcelona o a Tolosa, o bé assumeixen que cada dia han de fer en taxi –això sí, subvencionat per la CASS– 400 quilòmetres anar i tornar per mitja hora de sessió de radioteràpia. Deixant-los això sí, baldats.
És cert que el nostre país té uns components socials, econòmics i polítics particulars que fan que la perspectiva de les coses canviï o es distorsioni. També és cert que el país ha de ser conscient de les seves dimensions, de la seva història, de la seva economia, de la seva gent. Tot és saber dosificar i establir un nivell de prioritats sempre tenint en compte l’interès general. 
I aquí rau la dificultat, ja que en un país com el nostre, les connexions familiars i relacionals són tan estretes i potents que és molt difícil que l’objectivitat es faci un lloc en l’esfera del poder, tant polític, com econòmic i judicial. La subjectivitat i el prisma dels interessos particulars estan instal·lats en un lloc privilegiat. El que provoca que poca cosa s’assumeixi i que molta cosa es justifiqui. 
I és clar, a voltes les justificacions poden indignar els que no formen part dels cercles de poder vigents o simplement als que no es conformen amb les versions oficials.