Kairós

A final de l’any passat vaig fer un viatge llampec a Mèxic per unes circumstàncies personals. Ja a l’aeroport i davant un viatge en avió que es presentava molt llarg em vaig adonar que no havia agafat cap llibre. Vaig anar a la llibreria de l’aeroport i d’entre les diferents opcions vaig triar Los errantes, de l’escriptora Olga Tokarczuk, perquè havia llegit un article (del qual no en recordava gaire cosa, la veritat) després que li fos concedit el premi Nobel que em va deixar amb interès de voler llegir un dia algun llibre seu.
La gran facilitat que tinc per adormir-me als avions, que pel que he pogut contrastar en converses amb altres persones i amics que no ho poden fer segurament he de valorar o considerar com una petita sort, em va portar a no tenir jet-lag ni a l’arribada ni a la tornada. Això està força bé, sobretot quan entre el dia d’anada i el de tornada només hi ha quatre dies i de per mig hi ha set hores de diferència horària.
La part negativa és que no vaig llegir més que deu pàgines del llibre que m’havia comprat i que no ha estat fins ara, després d’uns mesos en els quals tampoc no ha estat possible la lectura per altres circumstàncies fàcilment imaginables, que no l’he pogut reprendre, llegir i gaudir enormement.
Un cop llegit el llibre imagino que allò que m’havia interessat de les notícies publicades sobre ella –i del que com he esmentat no me’n recordava– penso que devia ser la utilització dels viatges i dels diferents escenaris com a espais de recerca i d’autodescobriment. Los errantes (una de les poques obres seves traduïdes tant al castellà com al català de l’autora) relata justament una sèrie d’històries, anècdotes, vinculades a diferents indrets i espais naturals; la veritat és que en resulta un estil, almenys per a mi, molt difícil de classificar per quan es tracta d’una escriptura molt suggerent, evocadora i original que empra els marcs per explicar històries. Unes històries que poden anar des de la més petita i quotidiana situació fins a imaginatius i fins i tot màgics relats que poden obrir la ment a tot tipus de lectures i d’interpretacions. En acabar un relat i llegint-ne el títol et pots quedar perfectament una bona estona mirant d’acabar d’esbrinar o de desxifrar allò que realment l’autora ens volia explicar, insinuar o provocar.
He de reconèixer també que com que m’agrada viatjar i descobrir indrets i espais com a l’escriptora m’ha fet gràcia (de fet, sempre ens en fa quan trobem una referència en una pel·lícula, un llibre, una revista a un indret o lloc en el qual hem estat) a certs llocs que he tingut l’ocasió de visitar i gaudir; com per exemple la lluminosa illa de Vis, la màgica lluminositat de Bergen, la naturalesa que explota a Nova Zelanda o els museus de Sant Petersburg.
Però el que m’ha cridat més l’atenció ha estat un dels relats més llargs del llibre titulat Kairós i que m’ha portat després a interessar-me per recercar l’origen del terme i intentar desxifrar el trencaclosques emocional i de sentiments que ens mira de provocar. Kairós és un d’aquells (meravellosos) termes de la filosofia grega que no tenen traducció directa o equivalent en el nostre llenguatge i que tenen tanta profunditat que un cop intentat d’entendre’ls no ens queda altra alternativa que la de seguir apel·lant-los directament; que és kairós?
Kairós és, en paraules de Tokarczuk “(...) el Déu [en el sentit mitològic] que actua en aquell moment en què s’obre durant un molt breu lapse de temps, però suficient per fer aflorar una possibilitat única, irrepetible i veritable”. Kairós està representat com un jove, amb cabell molt llarg al front i calb pel darrere, que és “més ràpid que qualsevol instant” i a qui només es pot agafar pel davant i en el ràpid moment en què passa i...