Des que tinc memòria, la meva aspiració més pronunciada era fer el que calia. Amb aquesta idea, en aparença meravellosa, hi havia un petit problema: per fer el correcte primer calia tenir-ne una definició, ni que fos aproximada. Els meus adults de referència, tots ells més intuïtius i pràctics que no pas jo, no semblaven posar-se d’acord. De punts de desacord, en tenien uns quants, i gairebé tots em feien patir, perquè soc una gran amant de la pau i l’harmonia. L’embolic més gran, però, era com s’havia de comportar un ésser humà com cal. A més, cadascú d’ells era ple de contradiccions i ajustava el bé i el mal a les circumstàncies de forma arbitrària: fumar podia ser tan vulgar com elegant i bohemi; estalviar era alhora de previsors i de rates miserables; agradar a tothom significava absència de personalitat i, alhora, l’aspiració secreta de cada dona; les ballarines eren objecte d’admiració i de desig, i al mateix temps se les sospitava d’indecències; els acudits polítics eren delicte tipificat i s’explicaven arreu.
La soi-disant “dictadura del proletariat” en què suposadament vivíem no hi ajudava gaire. A l’URSS es proclamava la importància enorme del rol d’obrers i pagesos, però entre els pares dels alumnes de les millors escoles, com la meva, no s’hi veien gaires obrers. I era evident que els pocs veritables obrers de l’obra i pagesos del kolkhoz amb els quals la “societat culta” establia de tant en tant un contacte limitat parlaven un altre llenguatge, bevien alcohols més tòxics i empraven un grau més alt de violència física quotidiana. Per tant, si jo, com a bona nena soviètica, hagués professat l’aspiració de ser, de gran, obrera o pagesa, hauria trencat el cor fràgil de la meva mare enginyera i hauria provocat l’escarni del meu pare irònic, estrella fugaç de la ciència mèdica.
De la mateixa manera, se’ns ensenyava que els balls folklòrics eren l’essència de l’ànima col·lectiva. Però, a diferència del que he vist després a Andorra i a Catalunya, la majoria només els ballaven els grups de dansa professionals. Nosaltres, el poble ras, a l’escola apreníem el vals, el tango i el txa-txa-txa, amb un petit afegitó de polca. De la Kalinka, universalment coneguda a l’estranger gràcies a les actuacions del Cor de l’Exèrcit Roig, no me’n van començar a parlar fins que, als vint-i-tres anys, vaig aterrar primer a París, després a Barcelona i finalment a Andorra. Honestament, no en sabia gran cosa.
A la vall d’Escaldes, ser una russa que havia après el castellà amb les cançons de Paco Ibáñez i del duet colombià Garzón y Collazos –que no semblava conèixer cap dels meus nous amics– i que no acabava d’entendre l’acudit de “mucho ruso en Rusia”, sobretot allò de “muy buenos los polvorones”, no era tasca fàcil. Inconscientment em vaig proposar fer-me d’aquí tant com pogués: oblidar la dissortada, cruel, salvatge terra de Sverdlovsk, que aquí semblava conèixer-se només per l’assassinat de la família Romànov, ocorregut abans que nasqués la meva àvia, i fer-me lliure, desvetllada i feliç com els occidentals.
Mirant-me a mi de jove –aquella noia que viu trenta anys enrere, que encara no és andorrana, que canta L’estaca però parla un català de nouvinguda–, ara tinc ganes de vestir-me d’esbart de tots els pobles que m’han vist viure, de ballar-ne tots els balls i de cantar-ne les penes i les glòries amb un dolor i un amor desesperats. Perquè jo sí que he seguit el meu somni. I em quedaré aquí fins a la mort. Riu-te’n de l’ocell que deixa el niu. Perquè jo us estimo. Soc culta, neta, trista, covarda i vella. Què en diran, a la congregació, els germans? Oh, que cansada n’estic, de les congregacions. I mai no em cansaré de Salvador Espriu.