L'estrena de la Passió segons Sant Mateu, de Bach, el Divendres Sant de 1727 a l'església de Sant Tomàs de Leipzig, no va ser l'acte de submissió litúrgica que la congregació esperava. Bach, el gran traductor del silenci diví, va portar la missa a un extrem perillós. En aquell moment, l’obra no era el monument intocable que venerem avui, sinó una sacsejada ontològica que qüestionava els límits entre el sagrat i el profà.
En la sòbria societat luterana, la irrupció en la litúrgia de dobles cors, recitatius dramàtics i àries d’una intensitat emocional gairebé eròtica va provocar reaccions oposades. Bach no buscava la complaença, sinó una veritat que exigia un sacrifici del temps i de la comoditat de l'oient. Però la societat d'aleshores, com la d'ara, tem la desmesura i tot allò que no pot encabir dins el vell concepte d’ordre.
Després d’escoltar l'obra per primera vegada, una dama de la noblesa, escandalitzada pel caràcter teatral de la peça, va exclamar amb ràbia: "Que Déu ens empari! Sembla que siguem en una òpera còmica!". Per a ella, la fe havia de ser continguda, un tràmit previsible. No entenia que, per entendre bé la Passió, s’havien d’emplenar tots els buits existencials que deixa l’Evangeli amb totes les eines de l’art. Bach amb tot el seu immens mestratge havia comès el pecat de fer la religió massa humana, massa viva. L’escàndol de Bach va ser recordar-nos que la sobirania de l'ànima no es troba en la paraula buida, sinó en la capacitat de perdre’s en la bellesa d’un sacrifici que encara avui ens desborda.
I això és el que ha mogut a Piero Mastronardi, dramaturg, guionista, director d’escena i d’audiovisual, a crear La Passió a la Casa de la Vall. L’espectacle vol omplir els espais de la casa amb humanitat. Amb el dolor, la compassió, el sacrifici, l’alteritat, l’acceptació que Picander i Bach ressaltaren per sobre de tot en la seva millor col·laboració. No vull avançar molt perquè l’experiència promet ser colpidora. Només us vull compartir el goig d’haver pogut participar en la creació de l’espectacle concentrant l’opulència de l’obra en un format cambrístic i component música per reforçar i acostar al present les emocions. No sabeu com he gaudit d’estudiar les partitures, d’entendre l'alquímia genial del contrapunt bachià per, al final, extreure l’essència dramàtica i posar-la en un potet petit. Fa uns anys no m’hauria atrevit a tocar ni una nota del Kantor de Leipzig i molt menys d’escriure música que s’integrés amb la seva. Però em faig gran i vaig perdent la por poquet a poquet. Al final tots els que ens dediquem a això de l’art l’únic que volem és explicar històries, compartir emocions, recordar que vol dir ser humà. Només espero que Bach nostre senyor em perdoni la gosadia.
