Potser algú vulgui aixecar la mà i confessar que no és racista. Algú potser s’atreveix a fer el pas, però a aquestes altures de la pel·lícula, on el racisme és estructural i ho impregna tot, qui aixequi la mà pot ser considerat poc menys que un antisistema. I aquesta paraula –m’aventuro– a alguns no els encaixa gaire. Els futbolistes professionals sempre han estat –inexplicablement– un exemple, però hi ha un nom propi: Keita Baldé. Crec que no el coneix gairebé ningú, tot i jugar a l’AS Mònaco. És d’Arbúcies. Quasi que dona igual. A molts potser els vindrà al cap allò del negrito. Ell ha tingut un acte de solidaritat i generositat amb els temporers que es troben a la campanya de recollida de fruita a Lleida. Ha optat pels fets i no pels missatges farcits de postureig. Fets. Sí. La campanya de recollida de la fruita a Catalunya necessita uns 40.000 treballadors i enguany estava més que amenaçada per la crisi sanitària de la Covid-19. El davanter, que no va triomfar a Can Barça perquè era indisciplinat, s’ha gastat els diners perquè el major nombre de treballadors deixin de dormir al carrer. Ha llogat un edifici, ja que els hotels no volien tacar-se. Un refugi per a 110 persones que s’exposaran al sol lleidatà, en plena pandèmia, perquè puguem menjar bona fruita. Hi ha el racisme desagradable, el que delata, i després el racisme condescendent, que també delata. És el mateix que posa els pèls de punta quan mor un negre als Estats Units i no s’alarma quan milers d’homes i dones negres, amb els seus fills, arriben morts a les platges però mirem cap a un altre costat com si no fos cosa nostra. Com si darrere d’aquestes morts no estiguéssim nosaltres asfixiant les seves vides, com el poli blanc de Minneapolis. Gràcies Keita Baldé. Ell ho demostra amb fets. Com ha de ser.