Quan vaig arribar a les valls del Principat d’Andorra, d’això aviat farà setanta anys, en aquells temps per aquí també hi arribava quantitat de gent de parla anglesa, alguns perquè eren els anys que l’imperi britànic es descomponia, d’altres, assabentats que en aquest racó de món no es pagaven impostos, i que la banca, a banda de seguretat per als estalvis, oferia uns interessos prou suculents.

Entre tots aquells nouvinguts, per a mi va ser una benedicció l’amistat que m’oferiren alguns d’aquests immigrats, entre els quals l’escriptora i guionista Ursula Simpson, i també un antic oficial de la marina nord-americana, Kenneth Dills. Ella ben aviat parlà el nostre idioma. Dills, casat amb una catalana, es defensava en un castellà molt semblant al de Stan Laurel.

Vaig fer la primera coneixença d’en Dills quan coincidírem durant el parió de festes de Carnaval del 1958. La seva filla Carmen i el nostre fill David assistiren al mateix concurs infantil de disfresses i ràpidament esclatà una agradable companyonia que perdurà fins que el gran Dills, o Diller Killer, el seu pseudònim, morí rasant el centenari.

No explicaré fil per randa qui fou aquest home. D’altra banda, tampoc no podria fer-ho perquè no en sé de la missa la meitat, però un menut homenatge, per escadusser que sigui, sí que és pertinent. O m’ho sembla a mi. En Ken feia 1,98 metres d’altura, ros clar de cabellera, rostre de trets heretats d’avantpassat de múltiples orígens, indis americans, celtes i vikings, també muntanyencs escocesos. Tenia el títol de Belles Arts i experiència en el virolat món de Hollywood. Fou campió dels pesos pesants de la US Navy, va conèixer i es prendà de na Maria Sabater d’Igualda. Van coincidir a Mallorca, ella hi passava les vacances i ell hi havia fondejat amb la flota ianqui, que per primera vegada després de la Guerra Civil Espanyola s’aturava a les Balears.

En Kenneth demanà el passi a la reserva i es casà amb la bella Maria, ni més ni menys que al santuari de Montserrat. Naturalment, va sonar el Virolai. De seguida els nasqué l’eixerida Carmen, visqueren un temps a Igualada, on el pare d’ella tenia la fàbrica de cuir més important d’Espanya. Però l’empresa va fer figa i els Dills es traslladaren a les valls d’Andorra. Per a sorpresa de tothom, Dills habilità unes petites drassanes per construir iots esportius, embarcacions lleugeres en resina sintètica i llana de vidre, materials fins aleshores desconeguts en aquests verals. Era un mestre. Acabada la feina, pujava el iot a la baca del cotxe i se n’anava a vendre-la per Europa.

Era un home inquiet, que tan aviat fabricava un iot com feia ceràmica, tècnica en què també excel·lia. Es construí un forn al mateix local on fabricava les embarcacions, en una antiga fàbrica de tabac de ca l’Oliva, a Sant Julià. I no només feu un reguitzell de graciosos objectes de terra cuita. També va fer tractes amb un propietari de Santa Coloma per construir en un prat un llac perquè la gent hi pogués patinar agafada a uns cables connectats a un eix al mig del bassal.
Els Dills vivien al tercer pis de la casa dita la Vinya, de l’avinguda de Canòlich. Cap al 1963 es mudaren a un pis de l’edifici de cal Martínez, a Engordany, per estar a prop dels Simpson, als quals els unia una forta amistat. L’activitat del gegant ianqui anà en augment i es posà a pintar. Val a dir que era un mestre del dibuix i un colorista lluminós com pocs. De debò. S’ho passava bé sobretot pintant hawaianes amb faldilletes de fulla amb garlandes de flors a la pitrera. Ho faig constar perquè aquesta dèria crec que fou la causa que decidís deixar de viure de forma permanent al Principat, amb gran disgust. Però el zel purità regia en aquella època a les Valls.

Anà a convertir en realitat el seu carrusel de patins d’aigua a l’illa de Mallorca, amb l’ajut d’uns emprenedors locals pogué fer realitat l’empresa, però, ai las, com que el meu amic havia sigut sempre un beneit ingenu, no van firmar cap paper i li prengueren el poc que li quedava de la rossa cabellera. Tornà per posar pau al seu emprenyament i em vingué a veure a Aixovall. M’explicà la seva malaventura i tot xerrant veié sobre la taula de treball el llibre Llegendes d’Andorra, publicat aquell mateix any, era el 1965, i tant la coberta com les il·lustracions eren meves. Dills fullejà el volum, se li il·luminà el rostre de gegant simpàtic i em felicità. De tornada cap a Barcelona se n’anà directe a la seu de l’editorial Planeta i els oferí de treballar per a ells. El cas és que els caigué bé i els il·lustra Les mil i una nits i la Santa Bíblia. De tots dos en feren una edició de luxe, de cost prohibitiu. Els editors quedaren tan satisfets i li pagaren tan bé que el bon Ken es pogué permetre tornar al seu país i triomfar com a il·lustrador, com a decorador i encara més, com a inventor, tot presumint d’una dona bellíssima a la qual feia anar com una reina. Malgrat tot, arribà que enyoraren Europa, retornaren i els recobràrem.

Bé, necessitava contar qui era el meu amic. Quan estàvem drets parlant m’acabava fent mal el clatell de tant aixecar el cap per veure-i el rostre. El relat no és ni molt menys complet. Tinc aplegats en un recull, relats sobre de les aventures del bon gegant ianqui. Potser un dia apareixeran publicades. Chi lo sa?