Kintsugi

Normalment m’agrada dedicar aquest espai al comentari d’algunes obres o bé literàries o bé artístiques produïdes a Andorra o des d’Andorra. És una tasca a la qual trobo un sentit de difusió i també de gaudi personal en poder compartir els meus gustos –procuro deixar fora els disgustos– amb qui llegeixi aquestes línies. Si bé és cert que faig excepcions a la norma i en ocasions –sobretot a l’estiu o quan la quotidianitat no em permet arribar als tipus d’obres que he esmentat amb anterioritat– comento altres obres relacionades amb fal·leres pròpies. Avui és una d’aquestes ocasions.

L’orientalitzant títol d’avui refereix una tècnica japonesa de reconstrucció de ceràmica. Consisteix a recompondre la peça trencada i afegir pols d’or a l’escletxa resultant, de manera que aquesta no només es percep, sinó que es realça. L’he trobada així explicada a la novel·la Fractura, d’Andrés Neuman (2018). L’autor hi explica la vida de Yoshie Watanabe i ho fa de dues maneres: amb una trama sostinguda al present i cronològica en la seva evolució i amb una segona trama que desvela la seva vida narrada a través de la veu de les seves parelles.

La primera és narrada en tercera persona i se situa al març del 2011, amb el terratrèmol i posterior tsunami i col·lapse de Fukushima; la segona parteix de la universitat a París, passa per Nova York, on es trasllada per la feina a una empresa fabricant de televisions, passa també per Buenos Aires, arriba a Madrid i finalitza amb el retorn a Tòquio, jubilat. També passa per Violet a París, Laurie a Nova York, Mariela a Buenos Aires i Carmen a Madrid.

A la novel·la trobo de nou Fukushima, tragèdia tremenda de la qual guardem poca memòria. Yoshie també ha estat supervivent d’Hiroshima, una autèntica fi del món per a qui ho va viure, de manera que la memòria la du empegada a la pell, de manera literal, doncs conserva cicatrius de la cremada. I conserva, pel mateix motiu, un significat tan present de l’energia nuclear que viatja, unes setmanes després, fins a la prefectura afectada per la catàstrofe. A Fractura la memòria és crucial, i la història també. La veu narradora de les dones, amb un interessant exercici de registre per part de l’autor, s’entrecreua constantment amb la història esdevenint memòria, que és història viscuda.

Els capítols a la recerca de l’experiència o de l’explicació o del sentit en què Yoshie Watanabe s’aventura fins a la zona d’exclusió excel·leixen particularment. El protagonista s’aboca a les vides dels resistents, dels que s’hi han quedat. Supervivents que fan vida normal. I la impossibilitat d’aquesta frase. I avançar, no amagar la trencadissa, sinó ennoblir-la. Kintsugi.