Kitsch nostrat: unes notes
Es veu que una historiadora catalana, Anna Pujadas, ha tingut els pebrots d’escriure Kitsch Barcelona, una coseta impertinent i del tot marciana en aquesta Catalunya acostumada a mirar-se el melic i dir-se que maca que ets. Hi repassa el que el diccionari defineix com a exemples d’estètica pretensiosa, passada de moda i de gust més o menys espaterrant. Tronada, vaja. Ja es veu que entrem en terreny perillós, perquè a veure qui és el valent que avui s’erigeix en jutge de res. Ella ho fa, i li surt una llista que a més d’un li farà picor i un pelet de ràbia, però amb què és difícil no estar sovint d’acord. I resulta que, segons Pujadas, l’apoteosi del kitsch barceloní són, no necessàriament per aquest ordre, la diada de Sant Jordi, la Sagrada Família, Floquet de Neu i la cerimònia inaugural dels Jocs del 92. Fent amics, ja ho dèiem. Una de les molt saludables paradoxes del volum és que l’ha editat el mateix Ajuntament de Barcelona: francament, un no creia que Colau tingués estómac per a un exercici de masoquisme iconoclasta com aquest. La gràcia de tot plegat és, naturalment, trasplantar la idea al nostre racó de món: ¿quines festes, monuments o personatges inclouríem en un hipotètic cànon del kitsch nacional? ¿Potser la Casa d’Areny-Plandolit, que més que un museu sembla el magatzem d’attrezzo d’una sèrie de TV3? ¿El santuari de Meritxell, mare meva, que encaixa perfectament en el concepte d’“estètica pretensiosa” de la definició de kitsch? ¿La pseudopolèmica sobre la hac de Canòlich, en què als arguments científics s’han oposat a parts iguals mitologia i populisme lingüístic? ¿El ball de l’Óssa? ¿El sopar de la Nit literària? ¿Els castellers nostrats? ¿L’uniforme de gala amb què els pobres agents de circulació han de desfilar, ai, els dies de festa grossa?
Versió per a imprimir