Hi ha coses que només funcionen si ningú les qüestiona. I amb vuit o nou anys no et demanes per què un cotxe parla ni qui paga la benzina d’un Pontiac Firebird Trans amb més gadgets que l’estació espacial internacional. Simplement acceptes que passa i que el món és un lloc més segur gràcies que el llum vermell frontal de l’automòbil fa ziga-zagues mentre deixa anar frases tranquil·litzadores pronunciades amb veu metàl·lica i carajillera.
Amb el temps aquesta lògica tan laxa es perd. Ens tornem exigents, descreguts, fins i tot una mica repel·lents. Però Knight Rider –El cotxe fantàstic, per als que vam gaudir de la sèrie en blanc i negre i sense comandament a distància– pertany a una època anterior a tot això, quan la televisió de les tardes d’estiu no aspirava a més. Michael Knight corria molt, sí, però sobretot avançava resolut i pecho palomo amb la camisa mig desbotonada. No reflexionava gaire ni compartia balanços morals excessius al temps que es movia caminant quasi de puntetes, fent saltironets i guarnit amb una xupa de cuiro tres talles petita. Tenia un objectiu, una carretera i un cotxe que li feia de consciència, i és que per bé que semblava encantat de ser tan guapo, mai va donar gaires mostres de ser precisament catedràtic de metafísica. Potser aquí hi ha la clau: més que no un heroi de profunditat hamletiana era un regular Joe acompanyat d’un alter ego robòtic, un Sancho Panza o Pep Consciències particular que l’alleugeria del compromís d’esforçar-se a pensar. El KITT es responsabilitzava de les probabilitats, dels càlculs i de recordar-li que fer un bot a l’altra banda d’un canyó salvant un buit de 25 metres d’ample no era bona idea ni tan sols pitjant el botó del Turbo Boost. Mirat ara, el tema té un punt entranyablement ingenu, sobretot perquè les aventures tenien lloc de llarg a llarg dels EUA al servei d’una fundació súper secreta. La cosa ho era tant, de secreta, que el departament de creativitat estava tan ben amagat que mai va trobar-lo mai ningú. Perquè si no ja em direu a qui se li acut posar-li una merda de nom facilot, Fundació per a la llei i l’ordre, quan podrien haver-la anomenat, no sé, Lliga de Lluita contra Urgències i Fenòmens Alarmants: L.L.U.F.A.
El Michael tenia el suport de l’April, mecànica súper top donada a l’ús descontrolat de laca en el pentinat, que enganxava els trossos del KITT després de cada missió. I del Devon, que remenava les cireres, elegant en extrem i amb maneres tan refinades que ni insultant arribava a ofendre’t: “Txema, quan va decidir dedicar-se al columnisme paròdic abans de morir, mai no va plantejar-se invertir l’ordre dels esdeveniments?”. Com si et donés un cop de puny un Teletubbie.