L’abandon és la pel·lícula presentada al darrer Festival de Cannes, el maig passat, que traça amb una minúcia, un pudor i un rigor absoluts els darrers onze dies de vida al Collège –l’escola de segona ensenyança– de Conflans-Sainte-Honorine, prop de París, on exercia Samuel Paty com a professor d’història i geografia. A Paty el van assassinar salvatgement per haver impartit una lliçó sobre la llibertat d’expressió on mostrava, amb molta prudència i tacte, caricatures del profeta Mahoma.
Veure la pel·lícula remou, interpel·la, no deixa indiferent ningú. Una sala plena de gom a gom, amb molts adolescents, va sortir muda, amb un nus a la gola, en acabar la pel·lícula. És una pel·lícula que s’ha de veue pel que és: un fet real que no hauria hagut d’ocórrer mai. I no cercar treure punta d'allà on no n’hi ha només per fer soroll i per diluir el missatge. No estigmatitza, relata i acaba fent un clam a l’esperança.
Molts, i modestament m’hi incloc, ens sentim identificats amb la figura d’aquest professor, ja que, al fil de les escenes que ens exploten a la cara en el dia a dia d’aquesta escola, ens adonem que en algun moment de la nostra quotidianitat hem viscut situacions similars. I això, escoltant comentaris de companys docents a Andorra, França i Espanya, ens porta a interrogar-nos sobre com hem arribat a un punt en què la paraula d’un alumne, encara que sigui falsa, pot pesar més que la d’un professional de l’educació. O com afecta això la qualitat de la democràcia i de la veritat a les nostres aules. I és que sovint, hi ha una paradoxa de l’autoritat, on la mentida esdevé veritat institucional, ja que en l’ecosistema escolar actual s’ha instal·lat una dinàmica preocupant en què es tendeix a protegir de manera gairebé sistemàtica el testimoni de l’infant o de l’adolescent, relegant la versió del docent a un segon pla.
Si ens cenyim al que ressurt a la pel·lícula, hom s’adona que, quan va passar el cas, l’octubre de l’any 2020, una majoria, tot i lamentar el succeït, es va centrar a fiscalitzar el professor, examinar els continguts, les paraules exactes i la manera d’ensenyar de Samuel Paty, fent un judici al mètode i no al motiu. Un motiu d’allò més banal. Una alumna de 13 anys, que havia estat expulsada de l’escola per faltes d’assistència i mala conducta, va mentir als seus pares explicant-los que el professor l’havia fet fora de classe per ser musulmana i per haver protestat contra les imatges, quan ella ni tan sols havia estat present a classe aquell dia. A l’instant, el pare de l’alumna i un activista islamista radical van llançar una campanya de difamació agressiva a les xarxes socials, assenyalant el professor. I ens adonem que fins i tot una part del claustre va dessolidaritzar-se del professor, ja que el que van dir a les seves aules va permetre que alumnes de l’escola assenyalessin el professor, a qui exigien “corregir” o “escarmentar”.
Aquesta falta d’empatia d’alguns companys envers Paty va mostrar la diversitat del claustre, on col·legues van preferir fer seu a cegues el relat de l’alumna –la qual es va penedir massa tard en el judici als instigadors de l’assassinat de Paty– que no pas fer costat al company, investigant i escoltant amb més rigor l’alumnat present a l’aula. I descobrim com Samuel Paty, a causa d’aquesta falta de filtratge inicial, es va trobar en la posició d’haver de demostrar constantment la seva innocència davant la conxorxa que s’havia muntat contra ell, tot i estar convençut d’haver actuat correctament a l’aula. No va compartir les seves pors ni el seu astorament pel que estava succeint i vivint, tot i que descobrim en la pel·lícula que va comptar amb el suport indefectible de la principal del Collège (directora del centre).
El cas de Samuel Paty és un extrem, però el patró de fons es repeteix a escales diverses en àmbits escolars tant a França com a Espanya o a casa nostra. I és que molts professors i professores experimenten un profund malestar a causa de l’estrès, la pressió institucional i social, a més d’una sensació d’indefensió jurídica i moral. Fent que la llibertat de càtedra es posi en escac. Sense un respecte mutu basat en el deure, la veritat i el procediment just, el sistema educatiu deixa de protegir aquells que precisament tenen la missió d’educar la ciutadania del demà. I és que, els darrers anys, la professió docent ha passat de ser una de les figures més respectades de la societat a convertir-se en una de les més vulnerables.