La meva companya de feina somriurà quan llegeixi aquestes ratlles. Bé, la meva companya i, espero, tots aquells qui dedicareu una estona al meu escrit. I és que no n’hi ha per a menys. Deia allò de la meva companya perquè estàvem asseguts a la sala de mestres de l’escola, corregint expressions escrites dels nostres alumnes respectius, quan ella em va deixar anar, trobant aquell moment de màxima concentració: "Saps que la RAE ha acceptat la paraula dotor?"
Poc ens cal, a ella i a mi, per començar a riure per les butxaques. Sovint o quasi sempre acabem amb llàgrimes als ulls. Incrèdul, vaig fer una cerca ràpida a Google i sí,  en efecte, entre altres paraules, la Real Academía Española accepta la paraula dotor per designar el doctor de tota la vida. El primer que em va venir al cap va ser aquella màxima que ens defineix en la nostra professió, allò que hem d’estirar al màxim els nostres alumnes, i si hi ha dificultats pel mig, donar-los eines per superar-les i estirar-los tot el que puguem. Per entendre’ns, no ens hem de conformar amb la mediocritat, hem d’aspirar a l’excel·lència. Però és clar, quina tasca més complicada la dels nostres homòlegs espanyols, quan la mateixa RAE no fa més que adaptar la llengua castellana a aquesta mediocritat. Jo en diria més aviat garrulisme, si em permeteu la paraula.
Un article de La Vanguardia titllava dotor i tot el reguitzell de paraules acceptades de palabros. I si cerqueu la definició d’aquest terme significa paraula mal dita. Imagineu la perversitat de la qüestió: tota una RAE obligada a acceptar paraules mal dites, deixant en entredit la tasca del sistema escolar que justament hauria de lluitar per limitar l’ús d’aquests vulgarismes. Dotor, uebos, almóndiga, vagamundo, otubre, güisqui, murciégalo, asín… i la que em sembla més irrisòria: bluyín. Endevineu a què es refereix. Aconseguit, us he fet riure. 
Que les llengües són quelcom de viu i que evolucionen, no en tinc cap dubte. La realitat de fa 500 anys no és la mateixa d’ara. Però penso que una cosa és evolucionar i una altra de molt diferent és llençar la tovallola i acceptar que no pots fer-hi res, que has de claudicar i assimilar allò que, fins no fa gaire, semblava ridícul i quasi imperdonable. Tots sabem que el jovent actual té molts estímuls que abans ni tan sols imaginàvem: accés a altres cultures, estils de música com el reggaeton que no m’atreveixo a qualificar aquí, però que són molt qüestionables en molts aspectes que ara no venen al cas (i amb aquest comentari, sé que molts protestaran). I per fer-hi front hi ha la comunitat educativa, que lluita constantment per fer prevaldre la correcció de la llengua, sigui quina sigui. Flac favor fan organismes d’indubtable reputació com la RAE en acceptar allò contra el que l’escola lluita dia a dia. Indubtable potser, ara bé, perdent credibilitat i legitimitat a marxes forçades, penso. La veritat és que no imagino, o no voldria imaginar-me’ls, acadèmics d’altres temps com Pío Baroja o Luis Goytisolo, alguns guardonats amb premis Nobel de literatura i Cervantes com el Camilo José Cela, verbalitzant: "Me voy que tengo que ir a por unos bluyines". En fi, només em queda afegir: manda uebos! Que tingueu un bon dia.