Els hiverns d’avui són com un decorat amable: tenim neu de postal, calefaccions intel·ligents i queixes (sempre ens estem queixant) pel parabrisa glaçat. Els d’abans eren una altra cosa: durs, llargs, insistents. No es vivien: s’afrontaven. L’hivern era com un règim dictatorial que arribava cap a mitja tardor i no marxava fins que la primavera recuperava, a poc a poc, el territori.
La casa no era cap “refugi climàtic” (paraula tan moderneta, ara): era com estar-se a fora, però amb menys aire. La cuina n’era el centre de gravetat. El foc a terra, amb l’olla penjant, era el Sol domèstic que il·luminava i escalfava. Al seu voltant la família l’orbitava. Allà s’hi cuinava, s’hi assecaven les camises, s’hi cosien els mitjons, s’hi reparaven les eines que s’havien trencat, s’hi feien canistrells per dur els ous del galliner… i, de passada, s’arreglava el món. La “sala d’estar”? Allà on escalfava el foc.
Els menjars no eren “plats típics” ni stories d’Instagram, seguien una litúrgia llunyana dels reels que avui pengem a les xarxes. No eren publicacions de fondues, raclettes o trinxat (que molts diran: “de Cerdanya!”. Doncs no senyor, el reivindico! també és nostre, ben andorrà i pirinenc. Ja se sap que sempre és el màrqueting qui decideix d’on són les coses). 
I, per cert, l’escudella, que ara està tan de moda, era el nom del recipient de fusta que s’emprava per menjar la vianda, veritable nom d’aquest plat tan nostrat. Aquests eren moments íntims i compartits amb els que compten de veritat, sense necessitat de demostrar res a ningú, sense filtres ni hashtags. Cert, eren plats contundents, de supervivència: calòrica, abundant i miraculosa. Res es llençava, havien de menjar-ne tota la família durant dies i dies, sempre el mateix, dia sí i dia també, als antípodes dels capricis i la tria generosa d’ara. 
Avui en dia, en qualsevol restaurant viral, ens serveixen un ramen (insípid) de sobre amb quatre llavors i dues verdures, tot batejant-lo com #comfortwinterfood, i acabem tot pagant-ne una fortuna i fent-hi mil fotos amb diversos filtres per demostrar (a gent que no ens importa) que també en sabem de cuina asiàtica, això sí #slowcooked i ingredients bio i quilòmetre zero.
Abans, el fred i la neu marcaven els ritmes, vetllades amb la llum justa (la cera era cara), partides eternes amb cartes gastades, la padrina allargant les històries tant com podia la brasa. Cada poble tenia llegendes i bèsties fantàstiques que vivien sempre més enllà de l’última casa del poble. Avui dia, tenim avorrits grups de WhatsApp i la llegenda més emocionant és la de la veïna del cinquè que en anar al supermercat va trobar-se una moneda a terra.
Alguns costums no han desaparegut, només han canviat de companyia. Abans compartíem el foc; ara, la wifi. Abans, la vetlla era el caliu, ara, una pantalla de llum blava que ens deixa més tristos que un fluorescent de nevera de supermercat. De tant en tant, una nevada o un tall de llum ens retorna a aquells hiverns antics amb espelmes, mantes i conversa. Sopar sense streaming i adonar-nos, oh sorpresa!, que ningú no pot morir d’avorriment.
Aquells hiverns d’abans, també portaven penellons, grips i pulmonies, aïllament i feina dura. 
Avui som individus egoistes, abans érem comunitat i generositat. Es compartia tot: llenya, menjar, feina i fins i tot els maldecaps. No per bonisme, sinó per supervivència general. La solidaritat s’aprenia a casa, al carrer (ah! i també el mossèn l’ensenyava a l’església!), en la proximitat i en les rutines compartides, ben lluny dels likes i dels interessos ocults que hi ha darrere dels logotips de les multinacionals i influenciadors barruts als quals hem venut l’ànima. 
Per mi avui en dia, el costum més revolucionari seria trucar al veí per conèixer-nos millor i cuinar plegats un diumenge, sense fotos ni stories, només pel plaer de poder gaudir d’un temps compartit. Tornar a fer un foc, escoltar històries, riure plegats, mirar-nos als ulls i descobrir que, l’hivern passa millor si el vivim plegats i compartim… encara que l’algoritme no se n’assabenti!