A mi, personalment, ja m’aniria bé que fos només això. De veritat. Que tot es reduís a voler o no voler. Perquè llavors seria molt més fàcil. No caldrien tants metges, ni tants recursos, ni tanta medicació. Ens estalviaríem molt patiment.
Però no va així. Perquè una cosa és el que ens expliquem, i una altra el que veiem cada dia.
Si fos només una qüestió de voluntat, molts companys meus de l’associació ja ho tindrien resolt fa temps. I no parlo de gent que “no s’esforça”. Parlo de persones constants, treballadores, responsables. Gent que ho intenta de veritat. I tot i així, necessita ajuda. Teràpia. Seguiment. Temps.
La voluntat hi és. Quan ho simplifiquem tant, acabem dient coses que no s’aguanten gaire. És com dir que una persona que no té cames no corre perquè no vol. No va així. Potser necessita pròtesis, suport, temps… i després ja veurem. Amb les addiccions passa igual.
I això no és només el que veiem a Projecte Vida. És que les dades també van per aquí. Els casos no baixen. A la Unitat de Conductes Addictives cada vegada hi ha més persones, i el malestar emocional també puja, sobretot entre les dones. Entre els joves, el consum d’alcohol continua sent alt.
L’Enquesta Nacional de Salut d’Andorra ho diu clar: més consum de risc i més malestar. No és una sensació. Només el primer trimestre del 2026, a Projecte Vida hem atès 77 persones en primera visita i hem fet 79 seguiments.
I això ja et dona una pista. Perquè la gent no ve un dia i ja està. Quan arriben, es queden. Tornen. Necessiten suport durant mesos, moltes vegades anys.
I aquí és on això de la voluntat comença a fer aigües. Perquè si tot depengués de voler, amb una decisió n’hi hauria prou. Però no funciona així. A l'UCA, el 2024 es van atendre 879 persones, i la tendència va cap amunt des de fa anys. I més de la meitat dels casos tenen a veure amb l’alcohol.
I això és important. Perquè l’alcohol no és una cosa puntual. És a tot arreu. Està normalitzat. Forma part de les relacions, de l’oci, del dia a dia. I quan convius amb això constantment, no és només una decisió individual.
Si a més hi afegeixes que no tothom viu igual –feines precàries, més càrregues, més dificultats per accedir a ajuda–, encara es veu més clar que no tothom juga amb les mateixes cartes. I això pesa. Molt. Dir que tot és voluntat és massa fàcil. I també és bastant injust. Perquè al final el que fa és carregar-ho tot a sobre de qui ja està malament. I així no anem enlloc. Perquè si el problema és només de la persona, sembla que la solució també ho hagi de ser. I no és veritat.
Quan mires bé què està passant, el que veus és un patró que es repeteix. Una realitat bastant més complexa del que ens agradaria.
Com diu Gabor Maté, la pregunta no és per què l’addicció, sinó per què el dolor.
I aquí és on canvia tot.