D’ençà el 2011, amb l’arribada de DA al Govern, l’Administració –i el nombre de funcionaris i treballadors de l’Administració pública– no ha parat de créixer.
En comparació al 2008, quan hi havia un total de 2.437 funcionaris de Govern, el creixement és del 9,9%.
L’Administració General comptava ja amb 2.771 treballadors el 2023 segons les dades del departament d’Estadística. La partida pressupostària destinada al personal del sector públic ha augmentat el segon trimestre del 2025, un 42,6% respecte al mateix període del 2018. El creixement de la despesa de personal s’ha produït a un ritme superior al dels ingressos públics.
L’augment continuat en el nombre de persones que treballen en l’Administració Pública i en la seva retribució al Pressupost hauria hagut de traslladar-se en una millor atenció als usuaris que diàriament acudeixen a les oficines públiques, de l’edifici administratiu o dels ministeris i les parapúbliques, per a intentar gestionar tràmits que els facilitin la vida. No ha estat així.
No tenim una Administració facilitadora, sinó més aviat emprenyadora.
El sistema de cita prèvia, hem de creure que pensat per a facilitar els tractes amb els ciutadans i millorar l’atenció, s’ha convertit en un veritable via crucis per a la gent.
Estem empantanegats en un sistema que sembla pensat per a complicar la vida del pobre ciutadà que ha de resoldre un tràmit que, anys enrere, era senzill i ràpid. Avui és complicat i molt lent.
Així ha anat creixent i multiplicant-se la desconfiança ciutadana en l’Administració.
La desconfiança en l’Administració té molt a veure amb la manera que s’ha expandit: cada vegada entra més per tot arreu, mentre que, paradoxalment, es torna més allunyada, inclement i freda. L’Administració renya, però mai es fa responsable de les conseqüències de les seves decisions.
L’accés de la ciutadania andorrana als serveis públics no és gens fàcil. La situació és alarmant. Gairebé un andorrà de cada dos es troba amb dificultats quan ha de fer gestions telemàtiques. Amb la “desmaterialització” dels tràmits en persona i amb paper, l’allunyament s’ha reforçat els darrers catorze anys.
El resultat és una sensació de deshumanització de l’Estat per a la gran majoria de la ciutadania i una precarització de la relació dels serveis públics amb les persones.
En aquest àmbit concret, el que està passant és molt greu. Les institucions públiques són, en darrera instància, responsables de la nostra protecció i d’anar donant respostes àgils i flexibles al que s’esdevingui.
Quan va esclatar la pandèmia ens va enxampar sense l’eficiència necessària per encarar l’enorme repte sanitari que se’ns va abrigar al damunt.
Alguna cosa sí que vam aprendre: problemes d’aquesta magnitud no es poden resoldre sense mecanismes de gestió coordinats. Ens en vam sortir a empentes i rodolons.
Ara tenim al davant una situació de dèficit d’atenció als usuaris de l’Administració.
L’Administració haurà de reformar-se i de renovar-se de manera qualitativa i de manera força distinta a quan hagué d’encarar el desafiament de la digitalització.
Tot apunta que l’allunyament i la ineficiència de l’Administració és el reflex de la incapacitat de la política per adoptar decisions que no tinguin rendibilitat immediata.
La política prefereix mirar cap a una altra banda quan, al capdavall tots ens veiem afectats en la nostra vida quotidiana per innumerables tràmits administratius.
Esdevé urgent preservar un canal, que no sigui el digital, per poder accedir a l’Administració que garanteixi a l’usuari un accés als serveis públics amb una modalitat que pugui escollir, especialment telefònica. Aquesta actuació permetria mantenir un contacte humà.