Durant segles, i fins a la primera meitat del segle XX, la principal activitat econòmica del país era l’agricultura, complimentada amb la ramaderia, i una certa artesania i protoindústria (les fargues). El principal producte de conreu era el cereal, sègol, forment, la tosella, ordi i o civada, aquests dos darrers servien per a fer pinso per al bestiar. 

No obstant això, aquesta activitat es caracteritzava per la seva diversificació, malgrat el predomini del blat, sempre es dedicaven terres a l’obtenció d’altres productes, que podien estar destinats al consum humà, fruita, hortalisses, llegums o vinya, bé per a obtenir herba per alimentar el bestiar de la casa, o bé a disposar de la matèria primera per a l’elaboració de teixits, com eren el cànem i el lli. A Partir del segle XIX, cal afegir-hi una altra verdura, la patata. Eren productes destinats al consum de la mateixa família i la producció fins i tot podia arribar a ser deficitària, i a vegades institucions el Consell General i els Comuns havien de recórrer a importacions d’urgència. A finals del segle XVII s’hi va incorporar el tabac, el conreu del qual va estar prohibit durant tot el segle XVIII. Tot i així, va anar agafant cada cop més importància.

Era, certament, una agricultura de subsistència i d’una gran precarietat, amb una explotació portada al límit, tenint en compte que a mitjan segle XX, segons Salvador Llobet, només un 4% de la superfície del país era conreable, i, a més, s’hi havia d’aplicar el guaret. 

A això cal afegir-hi una molt irregular distribució de la propietat, amb la concentració de les millors parcel·les de terra en mans d’unes poques famílies. Per exemple al segle XIX, a la parròquia d’Andorra la Vella el 75% de les terres de primera i segona qualitat eren propietat de sis cases. 

Aquesta manca de superfície conreable va portar a una colonització dels vessants de la muntanya i les valls més allunyades, amb un traspàs de la propietat comunal a la privada mitjançant l’atorgament de petites parcel·les en forma de boïgues i judicacions (compres a crèdit). Aquestes noves parcel·les podien ser de dues categories, de defens o de guarda, que quedaven tancades i eren de plena propietat i les que no ho eren, que només es podien conrear durant una part de l’any i la resta quedaven obertes a ús comunal.

Les terres de cada casa estaven repartides en dos grups: un primer grup eren les que estaven situades a tocar del poble o la casa, entre les quals calia comptar amb un o més horts, i la resta dedicat als conreus a què hem fet referència. Un segon grup de terres explotades es trobava a una certa distància del poble, generalment a mitja muntanya, en replans o valls laterals, i s’organitzaven al voltant d'una borda, a vegades acompanyada d’una cabana i/o formant agrupaments, els cortals. 

La diversificació en els conreus a què hem fet referència venia motivada pel fet que la casa cercava un ideal, l’autoabastiment en tots els aspectes, evitant en el possible haver de recórrer a l’adquisició de productes fora del seu àmbit immediat. Els principals productes d’importació eren la sal, el vi l’oli i les espècies. Fins que a mitjan segle XX, la tendència, tant a Andorra, com en d’altres contrades catalanes serà a abandonar aquesta diversificació per tendir a concentrar els esforços en un sol producte. El conreu de cereals es va anar abandonant, especialitzant-se en la cria de bestiar boví, sobretot degut a la instal·lació de les lleteries a la Seu d’Urgell, amb la qual cosa molts camps abans destinats al cereal van passar a convertir-se en prats de dall on obtenir l’herba per alimentar el vacum, juntament amb l’increment del cultiu del tabac. La farina va deixar d’obtenir-se als molins locals per passar a ser un producte adquirit a l’exterior (ja durant la Guerra Civil Espanyola hi va haver greus problemes de proveïment d’aquest producte). Andorra estava entrant a l’economia de mercat, però això és una altra història.