La intel·ligència artificial a hores d'ara és una realitat més que evident, i el normal és suposar que no pararà d'evolucionar, fins que arribi un moment en el qual formarà part del nostre dia a dia, molt més fins i tot que ara. La qüestió és: quins seran els nivells de qualitat que aconseguirà i les maneres com podrem utilitzar això? 

Perquè temo que el moment de la qualitat ja ha arribat. Google ha presentat una IA que fa vídeos que no només semblen reals, sinó que no hi ha ni un sol indici que ens faci pensar que podria ser un truc. I hi ha un problema en això, més enllà de l'obvi, que és que molts treballs passaran a ser obsolets, com ara determinats tipus d'animació, la il·lustració digital aplicada al sector editorial, fins i tot el món del cinema i de l'actuació. Perquè no ens confonguem, això és només el començament.

Ara bé, això és un problema veritable, però n'hi ha un altre molt pitjor. A quant temps estem? Anys? Mesos potser? De no poder discernir si el que estem veient és real o no? Però no desesperem, que encara hi ha una cosa pitjor, probablement per com n'és de patètica. Les xarxes estan plenes de vídeos que volen vendre'ns que algú va rescatar un animal i el va ajudar a créixer fins que es va transformar en un adorable lloro que no fa més que fer petons als seus amos, o persones que màgicament troben un dels seus pares després de dècades sense veure'ls. I tot això sempre sota l'absoluta casualitat que el que estem veient just acabava d'ocórrer quan hi havia una càmera encesa. Aquestes coses inexplicables que té l'Univers.

La postveritat, aquest concepte en el qual els fets objectius tenen menys influència en l'opinió pública que les emocions i les creences personals, és la moneda corrent. Tot el temps. Cada dia de les nostres vides. Llavors, què és el que ens envolta si ja ni tan sols podem creure en el que veuen els nostres ulls? No sabeu la temptació que tinc d'analitzar si serà certa la teoria que plantejava la pel·lícula Matrix. Perquè ja no és qüestió que el sistema ens tracti com a marionetes que es poden manipular, això ja ho tenim comprovat. Es tracta que som nosaltres mateixos els que alimentem aquest ecosistema. I tot per què? Per alguns likes aquí o allà. O molts, que són els que fan milionàries més persones del que creiem.

En definitiva... chapeau per ells. Perquè la qüestió, al final, radica en quina és la raó per la qual consumim tot aquest contingut sense que ens importi massa la seva veracitat. Hores i hores vessant llàgrimes per fets que no sols no són reals, sinó que apunten directament a la nostra línia de flotació emocional perquè, encara que sigui per un instant, puguem sentir una mica d'empatia i connectem amb la gent que tenim al voltant. I durant aquesta voràgine de plor virtual, mentrestant, veiem passar la vida real a través de les nostres finestres.