Hi ha festes que es viuen i festes que es recorden. Sant Joan és una d'aquestes darreres. Més enllà dels petards, les coques i les celebracions actuals, hi ha tot un univers de creences, costums i petites cerimònies populars que durant segles van donar sentit a la nit més curta de l'any. Els nostres padrins no vivien la revetlla com una simple festa. Per a ells era una nit molt especial, carregada d'una força i un simbolisme que no en tenia cap altra data del calendari. Era el moment en què la natura arribava al seu punt culminant i les fronteres entre allò visible i invisible es feien més difuses.
Aquella diada començava molt abans que s'encenguessin les fogueres. Abans de la sortida del sol, quan encara la rosada cobria els prats i el silenci dominava les muntanyes, moltes persones sortien a collir herbes remeieres. No es podia fer a qualsevol hora. Calia recollir-les abans que els primers raigs de sol toquessin el terra. Es creia que en aquells moments les plantes concentraven totes les seves propietats i que la nit de Sant Joan els havia atorgat una força especial i única.
La farigola, la sajolida, l'hipèric i tantes altres herbes eren guardades amb cura per a la resta de l'any. No hi havia família que no en conservés algun coneixement transmès de generació en generació sobre els poders atribuïts a les plantes collides aquella matinada.
Quan el sol començava a guanyar alçada, les herbes ja eren a bon recer i la jornada continuava amb els preparatius de la festa. Les falles ocupaven un lloc central en aquesta celebració. Dies abans, el jovent havia preparat els beços, tot pelant-ne l'escorça i deixant-los assecar pacientment. Tot havia d'estar a punt perquè, arribada la nit, el foc pogués recórrer muntanya, places i carrers.
Quan les falles s'encenien, el paisatge canviava completament. Les flames dibuixaven cercles de llum dins la foscor i les espurnes semblaven voler competir amb les estrelles. El foc no era només una diversió. Era també un símbol. Les fogueres reunien tothom i es convertien en el centre de la vida durant unes hores. Al seu voltant es compartien històries, records i llegendes. Les flames cremaven branques seques, però també semblaven (com avui) consumir les preocupacions acumulades durant l'any.
I és que la nit de Sant Joan estava plena de creences. Es deia que les bruixes aprofitaven aquelles hores per reunir-se. A Prats, el Roc de les Bruixes alimentava aquestes històries des de temps immemorials. Els seus misteriosos gravats i la seva situació apartada el convertien en l'escenari ideal per a tota mena de relats populars. Els més grans explicaven aquestes històries als infants, que escoltaven amb una barreja de fascinació i respecte, tot fent sonar esquelles i casseroles per tal d'espantar-les. 
Aquella nit les herbes guarien més que mai. El foc protegia. Les bruixes recorrien les muntanyes. Les aigües adquirien virtuts especials. I les joves buscaven entre les formes d'una clara d'ou alguna resposta a les preguntes que el temps encara no havia resolt, mitjançant l'observació i interpretació de les formes d’un rovell d’ou dins d’un got amb aigua.
Avui moltes d'aquestes tradicions han desaparegut o han quedat reduïdes al record dels més grans. Tanmateix, encara perviuen en la memòria col·lectiva i formen part d'un patrimoni immaterial que explica qui som i d'on venim.
Quan veiem baixar les falles per les muntanyes, quan contemplem una foguera encesa o quan escoltem alguna de les històries que els padrins explicaven sobre la nit de Sant Joan, no estem observant només una festa. Estem contemplant i vivint les nostres arrels, els mateixos vestigis d'una manera d'entendre el món que durant segles va donar sentit a la vida de les nostres valls.
Potser és precisament això el que fa tan especial la revetlla de Sant Joan. Que, malgrat el pas del temps, encara conservi la capacitat de transportar-nos a aquell univers antic on la natura, les creences i la gent caminaven plegades sota la llum tremolosa d'una flama misteriosa. Bon Sant Joan!