S’ha fet esperar, però ara es vol posar fre a l’arribada de noves universitats al país encara que es digui que no amb la boca petita. Ara, per fi sabem que són 10 les universitats autoritzades al país, tot i que només quatre estan funcionant efectivament en aquest moment. Ara bé, cal aprofitar la moratòria d’autoritzar nous centres per aclarir-se. I qui s’ha d’aclarir, per començar, és el Govern, perquè s’expliquen uns criteris però després es matisen i al final costa d’entendre’ls i sobretot de transmetre’ls quan es té un espai determinat per fer-ho. I això em fa pensar també que el mateix passa amb el tema de la immigració. És un vol i dol tan típic. Vull controlar la immigració il·legal i promoc alhora la contractació en origen i l’autorització temporal de residència i treball que no té per requisit aquesta contractació en origen i que per tant promou l’arribada de candidats que venen a la recerca de treball sense tenir un lloc on residir. Tot plegat, paradoxal. Per no parlar de la necessitat de contractar jugadors estrangers per als equips nacionals si és que es vol tenir un lliga a casa i després fer totes les trampes i trampetes possibles per inscriure’ls a Immigració o no quan el millor seria tenir una autorització pròpia. I quan els tenim aquí, a aquests jugadors em refereixo, on els posem? Quina vida tenen més enllà de la feina? I això suposant que reben un salari adequat i satisfet amb puntualitat. Ho dic perquè alguns, per circumstàncies vàries, a voltes han d’anar d’hotel en hotel i tiro perquè em toca. És això el millor? Cal traçar no només el futur d’Andorra sinó el present, però sense repetir processos que queden molt bé de cara a la galeria internacional però que resulten del tot ineficaços i són poc transparents.
