Els meus pares van venir a Andorra a mitjans dels anys setanta, quan jo era pràcticament un nadó. Fins a l’any 2000 no vaig tenir un passaport que acredités el que tota la vida havia estat i m’havia sentit: andorrà. Amb l’educació rebuda aquí, una integració fàcil –ja que els meus pares venien de Catalunya– i totes les amistats fetes al país, vam esperar els 25 anys de rigor per poder fer-nos andorrans.Aquest país és certament acollidor i no em sento res més que andorrà. De fet, no em va costar gens renunciar a la nacionalitat espanyola, ja que l’únic que m’uneix al país veí és haver nascut a Barcelona. L’educació que vaig rebre per part dels meus pares no diferia gens dels valors i el criteri de l’educació catalana que vaig rebre als col·legis Sagrada Família, Janer i Sant Ermengol, on vaig estudiar. Sense anar més lluny, recordo haver cantat el Virolai a la fila del menjador d’algun d’aquests centres.
La meva professió no m’ha permès guanyar grans sous, i això m’ha dut a viure sempre de lloguer. Comprar un pis a Andorra sempre ha estat fora de les meves possibilitats. Aquest no vol ser un article per provocar un sentiment de llàstima a ningú, que consti, només ha de servir per constatar que he prioritzat altres coses abans que la compra d’un habitatge que m’hauria fet anar molt curt de saldo per la vida.
Se’m pot culpar de no haver comprat un habitatge a Andorra? Com deia, sempre ha estat per sobre de les meves possibilitats ser propietari al meu país. Potser és una realitat que molts lectors no entendran, però de ben segur que n’hi haurà d’altres que la compartireu. També us diré que confiava a poder viure sempre de lloguer sense problemes, que la meva cotització mensual a la CASS generaria una jubilació suficient per poder seguir pagant el meu lloguer regularment. Però amb els darrers moviments del mercat de l’habitatge cada cop ho dubto més. Amb aquestes pujades salvatges, l’alliberament del preu del lloguer i la pressió perquè la gent deixi els seus pisos per així poder-los llogar més cars, em preocupa que molt probablement no podré acabar els meus dies a Andorra.
Cada dia em fa més por convertir-me en un andorrà errant. Que el meu propi país m’acabi expulsant en una jugada inesperada i poc calibrada per part meva. De fet, si això passa no seré el primer. Més d’un amic coetani ja ha hagut de marxar a buscar-se la vida més enllà del riu Runer perquè el preu del lloguer del seu negoci i de casa seva havien pujat desorbitadament, fins al punt de no poder assumir-los o d’haver de prescindir de certs capricis si ho feia.
El meu desconeixement sobre el tema em fa preguntar si hi ha alguna manera d’aturar aquesta tendència i si encara hi som a temps. La raó de per què ha passat ja la sé: n’hi ha que no en tenen mai prou i en volen més a costa del que sigui, encara que això vulgui dir convertir les valls del nostre país en una acumulació de bigues de formigó.