Amb traç ferm i essencial, Jordi Casamajor captura la Mare de Déu de l’Apaivagament de Cors Malvats. La intensitat simbòlica del dibuix evoca l’art rupestre pirinenc; la frontalitat hieràtica i l’expressivitat continguda del rostre, la pintura romànica catalana; el contrast radical blanc-negre, la tradició del gravat i la xilografia expressionista. Set espases travessen el pit de Maria. El seu rostre, serè i adolorit alhora, mira directament l’espectador amb una contenció profunda.

Aquesta advocació, sorgida a Rússia als segles XVIII-XIX, personifica la força que neix del dolor de la Mare de Déu: la capacitat d’apaivagar els cors endurits per la rancúnia, l’odi, la culpa o el mal.

Com ens transforma el dolor? Separa l’ànima del cos o l’hi arrela més profundament? Des del temps immemorial, la literatura ha estat un dels llocs més idonis per cercar-hi respostes.

A les lletres catalanes contemporànies, aquesta qüestió ressona amb força. Em ve al pensament Perdona’m per desitjar-ho tant, de Carme Serna, un recull de contes guanyador del Premi Mercè Rodoreda on habiten cors trencats, desitjosos de ferir i de ser ferits, cors honestos i turmentats que busquen, malgrat tot, una via de redempció. A casa nostra, s’hi remet Tot va passar alhora, de Teresa Colom, una prosa esmolada que dissecciona la recerca de comprensió poètica de nosaltres mateixos i dels éssers més propers enmig de discòrdies familiars i expectatives frustrades. I a les obres d’Eva Arasa, L’ànima separada del cos i Cossos estranys, el trauma obre escletxes perquè les ànimes mutilades puguin ser vistes sota una tènue llum de compassió.

Aquesta mateixa capacitat de transformar el dolor en delicadesa la trobem en les obres clàssiques de Mercè Rodoreda. A Viatges i flors, el sofriment esdevé imatge lírica i efímera; les flors es converteixen en metàfora d’una tendresa que sobreviu a la ferida. A Quanta, quanta guerra…, la figura de l’Eva apareix com un instant de puresa i tendresa enmig de la barbàrie, un breu apaivagament per al cor jove i vulnerable de l’Adrià Guinart. I a La mort i la primavera, davant la violència ritual que sembla petrificar definitivament els cors humans, Rodoreda manté una mirada implacable però profundament humana.

La psicologia moderna aborda aquesta mateixa realitat amb eines concretes. Les teràpies del perdó i les centrades en l’autocompassió ajuden a suavitzar cors endurits pel dolor rebut i infligit. Les psicoteràpies integrades espiritualment, al seu torn, combinen tècniques clíniques amb pràctiques contemplatives, pregària o meditació, i reconeixen que el perdó, tant el que concedim als altres com el que ens concedim a nosaltres mateixos, pot ser alhora un camí de guariment psicològic i una experiència de transcendència.

Jordi Casamajor, escultor, il·lustrador i un dels grans coneixedors de l’art rupestre i el patrimoni megalític dels Pirineus, reinterpreta la icona russa des del seu llenguatge personal. Uneix dos mons en una sola imatge: la tradició ortodoxa i el substrat visual més antic dels Pirineus, auster, directe i carregat de força tel·lúrica. Les set espases no són només dolor: esdevenen també una porta paradoxal cap a l’apaivagament.

El cor humà, per molt endurit que estigui, conserva sempre una escletxa per on pot entrar la llum.