Observar la vida, sense intervenir és tot un repte. Observar sense filtres, amb els sentits i no amb la ment. Observar un paisatge, les nostres muntanyes, una obra d’art amb sentiment, sense el filtre de la nostra ment. Fer-ho sense el cap, només amb el cos. Què difícil, oi? Ho és, o no. Tot depèn de nosaltres. És com aquell que comença a meditar per primera vegada a la vida. Al principi li costarà, però després ja no perquè com diuen, l’hàbit (entenent la repetició d’una cosa) fa el mestre, o alguna cosa així. Quan repetim una cosa moltes vegades i a sobre és quelcom saludable es converteix al cap d’un temps en una mestria i és el que proposo avui: deixar el cap una estona, deixar-lo descansar i posar-lo en pausa, fer callar la veueta jutjadora que tots portem dins. Connectar amb l’entorn natural, tornar a l’origen per un instant, els minuts o hores que tinguis, perquè de temps en tenim,  i de ganes també, el que passa és que potser prioritzem altres coses i en descartem d’altres sense motiu. 
A qui no li ha passat que ha malgastat hores capbussat a les xarxes socials quan feia un dia esplèndid? Quan en realitat podríem haver sortit fora, a escampar la boira un moment, a escampar aquest cap ple d’obligacions. I aquest acte sí que és perdre el temps, un temps valuós que només hem dedicat a Instagram per exemple. 
Sortim fora! On vivim? Sou conscients d’on estem? Si aquestes muntanyes parlessin en dirien una de grossa. Som uns privilegiats i no ens n’adonem. Ens posem excuses com, ja hi aniré la pròxima setmana, ja hi aniré quan faci més bo, i el moment mai arriba, l’has de trobar tu mateix! Hem d’intentar deixar de postergar perquè sempre deixem córrer el que és saludable i ens aporta i pel contrari ens nodrim de contingut buit i és al final de la jornada quan pensem, què he fet de productiu durant el dia? 
El que vull dir és que valorem el que tenim i que ho gaudim. Oi que Andorra és molt més que el seu centre concorregut amb les seves dues conegudes avingudes? Andorra té molt més, oi? Doncs aprofitem-ho! I sí, he de dir que em sento orgullosa de tots els andorrans perquè quan passejo alguna vegada per les avingudes comercials que tenim, poques cares conegudes veig. És una zona dedicada especialment al turisme, que tot s’ho mira o compra i penso (o m’agradaria pensar) que és així perquè els de debò som a la muntanya gaudint del que tenim i que és allà on toquem de peus a terra (i mai millor dit!). I quan vas a fer senderisme, depèn d’on vagis, tampoc acostumes a veure els teus coneguts. Encara hi ha molts llocs en què estàs tu sol! I quina meravella més gran! Només tu i l’entorn, i és un luxe! Fa unes setmanes, un dissabte a la tarda, cap a les 18 hores, estava sola en una petita ermita romànica. Les vistes, el romànic i jo. Quina passada! En aquests moments no existeix res més que el gaudi. És en aquests moments en què et preguntes tantes coses (la majoria existencials) que aquesta refrescada no et deixa indiferent perquè quan marxes de l’entorn màgic segur que ets una altra persona i ben diferent de la que pujava caminant cap a les 17 hores. És en aquests indrets on hem de buscar la serenitat, la renovació del que volem deixar enrere. És la teva pausa i és aquí on carregues les piles per encarar altres aspectes de la teva vida i també és on decideixes com continuar.