S’han topat mai amb una d’aquelles situacions que per moltes voltes que hi donis intentant trobar-li un sentit resulta una tasca ja no impossible, sinó inútil? A mi em passa sovint, no sé vostès. L’altre dia, sense anar més lluny, sortia de la redacció amb el cel ja força fosc i de cop vaig veure un nen amb un sobrepès sorprenent assegut en un pedrís apunyalant com un boig una gran capsa de cartró. Espectacular. Me’l vaig quedar mirant durant uns segons, i per molt que ho vaig intentar no vaig advertir cap mena de pista que m’ajudés a entendre què carai feia aquell vailet a aquelles hores acarnissant una caixa amb un bolígraf. A més, penso que estava ben sol, ja que tampoc em va semblar veure cap possible progenitor pels voltants, així que tot plegat feia que l’escena es pogués catalogar, perfectament i simplement, de surrealista.
Però això em va fer pensar. I és que estic convençut que tenia un propòsit, la criatura, per molt que servidor fos incapaç d’endevinar quin. És la meva perspectiva la que assenyala o defineix la situació com a inusual, estranya. Anormal. Però aquest és el meu problema, m’explico? No el del xaval. I aquesta fórmula, em temo, es pot aplicar a la resta d’episodis que dia rere dia ens resulten inexplicables. Si els sembla, però, deixarem de banda aquelles circumstàncies que efectivament no tenen una raó ni per a qui l’observa ni per a qui l’executa –com podria ser el cas del nen gras–, i ens fixarem en aquelles on cada perspectiva té els seus propis arguments, per molt oposats que puguin ser. S’imaginen què passaria si en lloc de titllar directament de boig aquell que fa quelcom diferent intentéssim entendre què carai l’ha dut a fer allò? És més, s’imaginen si l’altre, que per a qui el boig som nosaltres, també ho fes? Em sembla que estic sent massa optimista... A més, possiblement en algun moment de la nostra vida tots hem assassinat una caixa de cartró. Ves a saber.
