Inicio el segon article de la sèrie sobre els pecats capitals reproduint una màxima de Paul Éluard que incideix en les conseqüències favorables d’una virtut contrària al pecat de l’avarícia, tant individualment com en l’obertura als altres, bo i associant el seny i l’apassionament, qualitats aparentment oposades que tan sols es donen materialitzant una veritable bona voluntat. “Il n’y a pas d’enthousiasme sans sagesse, ni de sagesse sans générosité.” L’avarícia, més en teoria que a la pràctica, donat que tots som relativament avars, suscita un ampli rebuig contraposat a l’aprovació que mereix l’esplendidesa.
Realitat i ficció proporcionen nombrosos exemples d’avarícia. Essent de bon tros una actitud més justificable que el desig immoderat d’adquirir riqueses materials per acaparar-les, i la continència excessiva en les despeses que representa Scrooge, protagonista del Conte de Nadal de Charles Dickens, recordo xiquets que, posseïdors d’una efímera bossa de patates fregides, invitaven a contracor, vigilaven que el grapat que en treies fos minúscul i reflectien als ulls el plaer anticipat de cobrar el deute amb interessos. I és que els avariciosos miren el món a través d’ulleres graduades per la conveniència, calculen secretament el rendiment de qualsevol acció que pugui semblar amistosa, caritativa o compassiva. No ofereixen res si no és a canvi d’alguna altra cosa que els suposi un guany. I ambicionen situacions que garanteixin èxits particulars. Els cobejosos egoistes compulsius aspiren ansiosament a esdevenir experts en l’acumulació de béns d’ús exclusiu. I malden incansablement per assolir l’habilitat d’evitar un consum infructuós.
L’avar és ambiciós de mena, sol actuar astutament en els negocis i té els conceptes de renda i estalvi al capdamunt de la seva escala de valors, on no figura la gratuïtat, tret que ell en sigui beneficiari. Evidentment, també és individualista. I especialista a dissimular una petita o gran fortuna personal. L’aprofitat, el roí, l’interessat, el mesquí, l’agarrat… se sent satisfet quan neda en l’abundància i guarda la roba, però rarament dorm tranquil, gairebé sempre està preocupat pel que pot perdre. Al cap i a la fi és un pobre desgraciat que considera ximples l’altruista i el desprès. Els seus vicis són la usura i l’afany de lucre que acaba convertint-lo en esclau de la tirania de diners, possessions i explotació aliena.
La figura del tacany, fins a cert punt estereotipada, encarna trets maliciosos característics del gènere humà, ja que menysprea el valor afegit dels objectes, els sentiments i les persones. La desmesura de les seves pretensions materialistes és directament proporcional a l’estupidesa derivada de la malfiança i de l’enveja, perquè resulta més gratificant ser amable i solidari que no pas esquiu i gasiu, perquè és immensament millor compartir que no pas acabalar, i complaure i acollir que no pas excloure.