A Andorra tenim un problema que ja no es pot disfressar: no hi ha pisos, i els que hi ha s’han convertit en un luxe fora de l’abast de molta gent. Els lloguers continuen disparats, l’oferta desapareix i la sensació és cada vegada més clara, el país està perdent l’equilibri que durant tants anys havia estat un dels seus puntals. L’economia funciona, hi ha feina, hi ha activitat i hi ha ganes de créixer, però el mercat de l’habitatge no acompanya. I això ens porta a una pregunta que ja no podem evitar: morirem d’èxit econòmic?

Mentre l’activitat econòmica s’accelera, les decisions estructurals arriben tard i sovint a mig fer. Han calgut tres anys per tenir els estudis de càrrega i vuit mesos per aprovar una llei òmnibus que, poc després de néixer, ja necessita retocs. Les mesures adoptades fins ara –taxa turística, taxa d’apartaments, taxa a l’especulació– no han aconseguit augmentar de manera real l’oferta d'habitatge. El problema segueix intacte i, mentre debatíem pedaços, la demanda ha continuat creixent sense pausa.

Fa temps que repetim la mateixa qüestió: on és el pla estratègic de creixement? Quin país volem ser d’aquí a cinc anys? Quina població podem sostenir realment? Quants habitatges necessitem per evitar que l’economia funcioni amb coll d’ampolla? Quin model econòmic volem reforçar i quins serveis públics serem capaços d’oferir a una població creixent? Sense aquest full de ruta, Andorra avança a batzegades, i el mercat de l'habitatge n’és el reflex més evident i més dolorós.

Mentrestant, les conseqüències es noten al carrer, als despatxos i a les empreses. Hi ha negocis que no troben personal, professionals que rebutgen venir perquè no tenen on viure i famílies que dediquen una part desproporcionada del seu salari a pagar un lloguer que fa només uns anys hauria semblat impensable. A tot això s’hi suma una normativa que canvia massa sovint, que es comunica amb poca claredat i que genera escassa confiança entre inversors i ciutadans. I això, ja sense entrar en la polèmica de l’Exit/Entry, una decisió que ha afegit més soroll, més incertesa i encara menys visió de conjunt al sistema.

Davant d’aquest panorama, toca parlar clar i amb serenitat. Andorra necessita decisions valentes i deixar enrere la cultura del pedaç i de la reacció tardana. Una via és construir molt més i molt més ràpid, agilitzant processos, dotant de recursos l’Administració i permetent més densitat allà on tingui sentit territorial i urbanístic. Una altra és plantejar-se limitar el creixement poblacional, una opció arriscada, perquè molts sectors ja funcionen amb manca crònica de personal i qualsevol frenada podria afectar l’activitat econòmica.

I una tercera via, emprada en altres països petits, és portar mà d’obra sense permetre automàticament el reagrupament familiar, de manera que es puguin cobrir necessitats laborals puntuals sense disparar encara més la pressió sobre el mercat de vivenda. Cap d’aquestes solucions és senzilla, totes tenen costos i resistències, però el que sí és evident és que no fer res ja no és una opció viable.

L’escassedat de vivenda s’ha convertit en el principal límit del nostre futur econòmic i social. Si no decidim cap a on vol avançar Andorra, el país acabarà pagant un preu molt alt pel seu propi dinamisme. Necessitem una direcció clara, estabilitat normativa i valentia per prendre decisions que mirin més enllà del curt termini. El temps s’ha esgotat: ara toca triar si volem un país que creixi amb sentit o un país que, simplement, creixi fins a col·lapsar.