El suïcidi és aquella mena de pes a la consciència que sobrevola per les redaccions dels mitjans de comunicació i que molts periodistes volen fer veure que no existeix. Mai n’he entès el motiu. No sé si és perquè la religió el considera un pecat, però el rebuig als preceptes religiosos d’alguns d’aquests professionals de seguida m’ho treu del cap. O potser és per altres motius inconfessables, hi deu haver de tot. En resum, crec que el noble objectiu d’evitar el tractament groguet de determinades informacions no ens pot fer anar a l’altre extrem i mirar cap a una altra banda.

En aquesta línia, l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra (APCA) ha editat un manual de bones pràctiques per al tractament d’informacions sensibles. Ja tremolo només de llegir l’enunciat. Naturalment, en aquest manual hi apareix el suïcidi, cap al final, però hi apareix. Així, es pretén que el conjunt de mitjans només difonguin els que siguin “de manifest interès públic per evitar el risc d’un efecte mimètic”.

Comencem per l’efecte mimètic. Si els periodistes haguéssim d’amagar informacions negatives o dures per evitar que es reprodueixin, hauríem de tancar totes les redaccions. No hauríem de parlar de violacions, abusos a menors, estafes, guerres, corrupteles vàries i un llarg etcètera. A banda d’això, els periodistes tenim l’obligació d’explicar les coses bones i les dolentes, especialment les dolentes, i en cap cas podem deixar fora, per defecte, determinat tipus de notícia. En tot cas, i després d’un debat pausat, es pot decidir evitar alguna en concret, si hi ha raons de pes.

A més, si el que es busca és frenar el nombre de suïcidis, amagar-ho no em sembla la millor manera. Només des del coneixement del problema es pot abordar i, per tant, corregir. Sempre he pensat que el menys important és qui se suïcida o com ho fa, sinó per què ho fa, ja que darrere el motiu hi ha una persona que creia que no encaixava en el sistema socioeconòmic en què vivim. Si no ho expliquem, mai sabrem aquest motiu i mai podrem corregir el sistema que el propicia. Per tant, el silenci mediàtic més aviat perpetua el problema que no pas l’atenua.

Després hi ha el tema de l’interès públic. Suposo que es deu referir al fet que l’implicat sigui una persona d’impacte mediàtic pel càrrec que ocupa. Un polític, un president d’alguna entitat, un xofer d’autobús, un treballador peruà, colombià o argentí... on està el límit que es considera d’interès públic? Em sembla més rellevant explicar que una persona anònima s’ha tret o s’ha intentat treure la vida, perquè reflecteix més bé aquesta manca d’encaix social de què parlava abans. Els personatges mediàtics, en canvi, responen a una casuística més concreta, que no afecten necessàriament al conjunt de la societat.

La doctora en psicologia Cecília Borràs, que va perdre el 2019 el seu fill de 19 anys, va pronunciar una conferència l’octubre de l’any passat a la sala d’actes de l’hospital Nostra Senyora de Meritxell, convidada pel SAAS i la fundació Marc GG. Abans de començar l’acte, va atendre els mitjans de comunicació i, a resposta d’una companya sobre el tractament de la premsa, va respondre que els casos s’havien d’explicar i que només s’havia d’ometre "el com" per no donar idees concretes. Em va semblar una petició raonable.

No hem d’oblidar que el suïcidi és la primera causa de mortalitat prematura en homes i que, en el primer mes de funcionament del telèfon 177, ja es van registrar catorze trucades demanant ajuda. Estic convençut que algunes d’aquestes catorze persones ja no haurien arribat fins aquí si el problema s’hagués abordat amb més valentia anteriorment, ja que aquest abordatge hauria hagut de donar com a resultat correccions en el sistema que, al seu torn, haguessin tret motius a algunes persones per arribar a aquest extrem. Amagant els problemes al calaix o a l’armari no se solucionen ni s’eviten, al contrari, es fan més grans i més complicats de frenar.