L’altre dia vam anar amb la parella a visitar una exposició a la Seu d’Urgell sobre el pas i estada –alguns s’hi van quedar– de nombrosos refugiats per Andorra durant la Guerra Civil Espanyola i la II Guerra Mundial, en la qual surt el pare d’un excap de Govern i senyora. En la fotografia, tots dos hi apareixen molt joves. Avui en dia, l’un –amb una vida gairebé de pel·lícula– ja és mort i l’altra encara és viva, tot i superar el centenar d’anys, actualment en una residència.
Mentre contemplava aquesta imatge, de seguida em va venir al cap la meva àvia. Tot i que fa vint anys que és morta, sovint penso en ella, la trobo molt a faltar. Donaria el que fos per poder passar-hi una tarda i xerrar-hi una estona. Sobretot m’agradaria que conegués la meva parella. Veure-les juntes seria bonic, ja que tenen un tarannà similar i per això i perquè ella treballa tenint cura de la gent gran tinc la sensació que s’avindrien.
La meva àvia –la iaia, així li deia– es deia Esperança i era filla d’una família d’artistes del barri barceloní d’Hostafrancs. Va néixer el 1911 i va morir el 2006, amb 94 anys. Es va casar amb el Mariano (el meu avi) el 1934, un immigrant cordovès que va arribar a la capital catalana de nano amb una mà al davant i l’altra al darrere, cap als anys 20, molt abans de les onades migratòries massives dels anys 50 i 60.
No tinc cap record dolent de la iaia, cap ni un. I si n'hi va haver algun, el meu cervell l’ha esborrat. Segur que no era perfecta, com tothom, però amb el seu net ho va ser, almenys per a mi ho va ser. De petit m’agradava molt estar amb ella, d’adolescent i jove no tant (que ruc que era amb les meves cabòries!) i ara d’adult em penedeixo de no haver-li prestat prou atenció en aquella època, però desgraciadament ja no puc tornar enrere.
La recordo a l’apartament d’estiueig de l’Escala, a la Costa Brava, asseguda en un racó del menjador llegint el diari amb la cara enganxada al paper, perquè pràcticament no s’hi veia, però això no era un impediment per seguir l’actualitat. Per ella, el que deia el diari o la ràdio anava a missa i pobre d’aquell que s’atrevís a posar-ho en qüestió. “Ho ha dit la ràdio!”, afirmava amb un to sec i contundent que deixava sense dret a rèplica l’interlocutor. També la recordo jugant plegats al joc aquell de fer parelles d’animalons o plantes, el Natur Memory, els més grans sabreu de què parlo. Sempre deia: “Això és una ‘merienda de negros’!”, i jo reia suposo perquè sovint la guanyava, o em deixava guanyar. I a la platja, es posava el gorro groc de floretes i se n’anava fins a la boia, per desesperació de la meva mare, que patia –amb raó– perquè nedava com un gosset. La inconsciència infantil feia que no compartís aquest patiment, al contrari, m’encantava.
Després d’això, passen els anys, et fas gran i ja no la veus tant com abans, tens altres prioritats, marxes fora, penses que durarà per sempre, fins que arriba el dia que es va deteriorant, acaba en una residència i quan la vas a veure i intentes tenir-hi una conversa ja es fa molt complicat. El dia que es va morir va ser molt trist. Jo era fora, com sempre, i vaig baixar ràpidament, però tot va ser molt estrany. Dic tot això perquè si m’estàs llegint i ets un infant o jove i encara tens viva l’àvia, no deixis de passar estona amb ella, escoltar-la, fer-li preguntes, aprendre d’ella, ja que és un aprenentatge que ningú més et podrà donar mai, per la proximitat i perquè tot el que et digui sempre tindrà a veure amb tu.
Iaia, recordo com se t’il·luminava la cara quan em parlaves de l’avi Macià i el dia que es va proclamar la República, als anys 30, amb l’alegria que deies que hi havia als carrers. Quantes coses més et demanaria ara que no et vaig preguntar, de la família i del que vas viure. T’enyoro, sobretot per la calidesa de la teva companyia, sense demanar res a canvi, però sé que és un enyor irreparable, tot i que almenys si et recordo en aquest escrit és com si, d’alguna manera, encara hi fossis. De fet, hi ets en el record, d’això no hi ha dubte. El teu net, que sempre t’estimarà!